Thunder and lightning

El pare, la meua germana i jo asseguts al banquilet, 
sota l'atenta mirada de la mare.

Com que Google no ho diu, ja ho dic jo:
avui és l'aniversari de Marcel Proust.

Le temps efface tout comme effacent les vagues

Les travaux des enfants sur le sable aplani

Nous oublierons ces mots si précis et si vagues

Derrière qui chacun nous sentions l'infini.

(Marcel Proust, "Je contemple souvent le ciel de la mémoire")

Les tempestes d'estiu sempre es vivien a casa meua amb una cruïlla de sentiments. Bé, a casa meua gairebé tot es vivia amb aquesta incertesa de base: no hay bien que por mal no venga, deuríem haver posat com a llegenda fundacional. Com el Home, sweet home, però passat per l'Avinguda del Port, lloc on la riuada del '57 -servidor encara no hi era- va arribar a l'alçada de quasi un metre, és a dir: hacía falta eso?, que era l'expressió preferida de la mare. Perquè si plovia al capvespre d'un dia xafogós i bascós (català i iber) doncs o eren "quatre gotes que es pitjor i ja voràs tu quina nit de basca que anem a passar" o refrescava i "ara vindran els constipats". Total, t'aclamaves al cel nostre senyor i amb tota la humilitat possible li dirigies el teu prec: hacía falta eso?. Així, jo vivia aquells xàfecs i tronades (català i iber) amb l'ànima en vilo -que no en vélo- i amb la seguretat de que aquell meravellós flaire de terra acabada de mullar -tan intens als estius de terra cremada- acabaria pagant-lo, i ben car, no cal dir, a l'endemà o el despús-demà. Perquè mai no sabies si l'aigua acabaria entrant a casa teua -és el que té viure a un baix de l'Avinguda- o bé respectaria l'alçada del banquilet, és a dir el graó que donava pas a casa. I començava a ploure. Sempre amb fingida timidesa, amb excuses de mal pagador, només per fer-nos desitjar que esclatés l'aiguat. Com la ginebra que li afegeixes al gintònic per reduir -diuen els penats- l'acidesa de la tònica. I llavors tancàvem les finestres, no fos el cas que un raig volgués creuar la intimitat familiar, o ben bé la pluja mirés de fer-nos un asperges tel·lúric i pagà. I gaudíem l'aroma net de l'aigua no sempre neta, el lliscar salivós sobre les fulles encartonades del magnolier, la basseta que es feia al bell mig del jardí i que ofegava d'horabaixa els crits i males paraules dites al voltant del rotgle dibuixat al matí pels xavos negres o la trompa. I l'aiguat es despatxava al seu gust, sempre torrentós als estius, faller, feia tolls i bombolles amb la facilitat que els músics diuen les mentides que tothom vol escoltar. I amb la mateixa crueltat que les mares les hi llevaven aquelles mentides de músic a les seues filles a l'endemà de la berbena: però què no veus que el que vol és aprofitar-se de tu, perquè no haureu fet res, no?; amb la mateixa facilitat, deia, el meu pare eixia al carrer amb els pantalons arremangats i llevava  les trapes de ferro de les clavegueres per obligar la fugida d'aquell riu de mentidera pluja cap al mar, no fóra el cas que obsessiu com són tots els rius amb els seus records busqués per casa nostra el seu llit. I acabat el xàfec, eixíem al carrer, a la porta de casa. I jo corria xafant la vorera humida amb tota la planta de la sandàlia fent rebotar els sons llepissosos de la pluja morta. I m'esquitxava els peus amb la bava -mai no sabies si mala- dels àngels. Vols estar-te quiet? Encara cauràs i et trencaràs el cap. Sí, el temps ho esborra tot, com les ones del mar esborren els nostres peus a la seua vorera al retirar-s'hi. Però els peus hi són. Són ben endins de la sorra, coberts pel fang primitiu de l'aigua i l'arena. Doneu un petit pas enrere i trobareu aquells peus petits, nets, blancs, nus, xafant la vorera humida amb tota la seua ànima, fent rebotar els sons de la memòria al cel dels records.