Preceptiva ciclista

Segons el DIEC2, la preceptiva literària és el tractat destinat a l'exposició dels preceptes i les regles necessàries per a la composició literària. No, no, que no se m'espante ningú, la preceptiva ciclista no n'és el tractat dels preceptes i regles necessàries per a la pedalada ciclista, faltaria més… O sí?... No. Per si de cas, no parlaré dels variats estils de pedaleig que vaig observant per aquests camins que tant sovintege a la meua fugida particular sobre dues rodes. Què n'és la meua dèria ciclista sinó una fugida endavant?. Doncs això. Tanmateix, hi han de pedalades i pedalades, és clar. Tal i com n'hi han de paraules i paraules, és fosc. I ara que pense, me n'adone que els escriptors, com els músics, sempre han ignorat la seua amagada i inconscient vessant ciclista. Dis-me com escrius i et diré com pedaleges… Arribat el moment, és clar... o fosc? Ara no ho sé. Bé, continuem. Posem per cas: a) Si sou d'aquells als que agraden les frases llargues, les pujades a un ritme incansable, demolidor, plans seqüències, com si diguérem, una mena de Turangalila amb pedals a les Ones Martenot, una lletania d'amor etern, inabastable cadena-bes feta de llavis-baules a Encadenats d'en Hitchcock, inassolible amor de bici i ruta, joiosa continuïtat de l'encadenament d'esclats, besos, baules, comes, baules-comes com a besos, un deixar-se anar per impressions deleroses que només la conjuntura de la seua contigüitat les hi fa sensibles a l'intel·lecte, i el pathos de les quals s'imposa a la dèria d'un equilibri plaent a la raó cartesiana, tal i com la cadena de baules-leitmotiv floreix la melodia infinita d'en Wagner, on les poderoses pedalades d'un ritme que semblava suportable acaben evidenciant la seua ànima inhumana i infernal, ritme que desgrana qualsevol raïm d'aquells ciclistes que s'havien cregut fills dels déus nòrdics, d'Ikea, de la novel·la negra més gris que hi ha a la corfa dels crims, i se n'adonen que només eren un succedani, una cavalcada de valquíries afòniques, potser amb un cudol mític, sí, però amb l'aclaparador abisme de la carnalitat ofegada, esgotada de tanta mentida com un horitzó de punt impropi serveix al repòs del guerrer, a la necessària cadència criminal, a l'aixopluc retòric dels dèbils mentals, el recer balsàmic d'un punt i seguit que com aquells ungüents màgics… ¡Prou, Vicicle! ¡Prou! Què és el que vols dir? De qui parles? Buf, deixa'ns respirar, per l'amor dels déus... b) Però si més us estimeu aquelles proses de pedalada barrada, d'arquitectures fetes amb els tiralínies metòdics dels que planifiquen l'estratègia que domina l'itinerari, versos com a fletxes enverinades. Versos que travessen els tres cors del pensament que no són sinó un, amb l'encertada pedrada d'una metàfora genial, assassina. D'aquelles que abaixen un parell de corones al pinyó de la bici i derrapen cap als núvols. Àngel i dimoni. Àguila i colom. Gavilán o paloma. Pirata sense vaixell i poeta sense Beatrice o Laura… Dis-me com pedales i et diré què penses. I c) Notorious, escàndol, preceptiva i realitat dels fets: De la lune et des eaux pâle et doux camarade, va dir Proust de Chopin. Sí, ja sé, fa calor i estic avorrit... la tercera ya tal.