Silencis

De sobte te n'adones que trepitges silencis. Silencis de roba estesa, de roba bruta. Fins i tot de roba neta: millor que ningú no se n'adone. Que l'enveja és molt dolenta. I ja saps el que li va passar a l'avi. La història de les famílies, tant fa si són felices o malaurades, s'escriu amb silencis. Silencis que tenen la lluïssor llardosa d'una revista casernària. Ben estibats als calaixos dels records impossibles. Els avis del pare mai nomenats. El cor trencat per sempre mai: que la mare diu que no m'estima, que el que li he fet mai no m'ho perdonarà. Però jo no li ho feia a ella, era que… I tot i anar per la nit de la seua mà, saps que perds peu, que la vorera és un tràngol silent que s'endinsa ferotge en la teua innocència. Tornem del cinema, tots quatre: el pare, la germana, la mare i jo, i el carrer gelat insisteix en el meu desconsol mut. La nit ja no tornaria a ser el mateix. A poc a poc aniria omplint-se dels veritables monstres, aquells que no existeixen. Dels altres, els fills perduts de l'inestable paradís: el genocida, l'assassí, el torturador, el tirà... aniríem assabentant-nos amb l'estupor invers dels estels. El negatiu del firmament. El cranc amagat al fang entre Balança i Verge. Sagitari tibant l'arc d'Escorpió i Taure. El ciclista amb impermeable groc travessa la nit callada. N'hi han tantes veus al silenci com absències oblides. Aladroc! Aladroc! La dona gran, prima, de negre, duia mercuri bullint al poal. Aladroc! Aladroc! Ajupit, amb el nas enganxat a la boca del poal, el bullit d'argent crea una imatge desconeguda de la bellesa. Els alevins m'hi pregunten què li han pogut fer a la mare. Potser no li heu fet cap cosa, i només era que… I tot i anar acollits a l'inestable basseta plata del poal, t'ensumes que al llarg de la vorera aniran escampant un agredolç record de la seua ingenuïtat. Suportar les veus del silenci obliga cercar desconegudes belleses. El cinema ja no hi és, el carrer diuen que sí.