Suburbis

Si els suburbis floreixen al damunt dels femers. Si, malgrat tot, la bellesa remoreja a l'herba malaltissa de l'abocador. Sabut és, però, la tendència dels seus habitants al soll: cort o corral de porcs, porquera. La brutícia sembla nodrir la ment i els cossos dels que hi viuen. ¿És el que s'anomena alienació? No sé si mai hi passarà el temps dels lladres. No sé. O ben bé si el temps dels ignorants que en fan de la seua estultícia model i espill d'alienats, i que n'aprofiten la seua minsa quota de poder per a donar obtuses lliçons de lacònica disciplina i arrossegar la sàvia i incòmoda veritat pel fang dels seus deliris, passarà foragitat per l'ànsia incomprensible d'una humanitat lectora i desprejudiciada. No sé quin dia, en quin moment de la meua vida -l'oblit n'és benefactor- em vaig adonar que havia nascut a una terra plena d'odi. De l'injustificable odi dels vencedors: com una saba que nodria i nodreix la seua pròpia desraó. Vaig arribar al món en temps d'odi. I com que l'odi és de fàcil victòria per sobre el diàleg i l'esforç d'un raonament que prescindeixi dels budells, no cal dir de frases lapidàries a Palau, perquè ha passat el temps dels Palaus. No cal preocupar-se, senyor notari. Deixe la ploma. Abandone la subalterna tasca de donar-li forma benèfica a la supèrbia. Deixe-ho córrer. Que faça notes l'interfecte, si és que en pot. ¿Qui pensa en aquestes prescindibles ximpleries de novel·la històrica i adotzenada, d'aquesta crònica que ningú no en demana, si a l'extraradi que és al tocar els marges dels suburbis hi trobes, com una ventada de gel capgirant el capvespre en noche obscura del alma, els cossos mal estibats dels que encara esperen perdre l'anonimat? No n'hi han prou catifes a Palau. Als que són fidels, però, el quiosquer els acomiada amb paraules d'amic. La farmacèutica els demana pels malalts de casa. I a la botiga de bicis ets un més de la tertúlia. Suburbis de l'ànima, supervivència malentesa. Al damunt de què floreixen els Palaus?