dijous, 3 de maig del 2018

A la seua mida


Quan va menjar tot sol el seu primer galló de taronja, va considerar el fet d'una natura complaent que feia les coses a la mida de l'home. Perquè el galló era el complement perfecte de la boca. Una secció triangular que evitava esforços inútils i permetia la seua introducció progressiva cap a l'esclat plaent del suc que contenia com una promesa de felicitat desvetllada pel mos. Era la felicitat. Va tallar la magrana, i l'expressió vade retro Satana brollà de la seua boca com una escopinada. A partir d'aquelles dues experiències va anar construint la seua concepció del món. Lo bo i lo dolent. Lo fàcil i lo difícil. L'adequat, l'inadequat. El blanc i el negre. La felicitat i la infelicitat. La cuixa de pollastre, fins i tot la de corder, no la de porc i vedella que potser foren prototipus massa optimistes, li va semblar una creació superba: un tros de carn amb mànec. No podia estar millor pensada. Sens dubte la mà de déu hi era. Valoració que podia ampliar-se al peduncle de la pera i sobretot -ja ho va dir el poeta: el sorprenent fet de...- al de les cireres i fins i tot del raïm. El peix, però, en general, li semblà, amb tantes espines amagades, tot i el seu sabor exquisit, una vendetta de Posidó. Trista i dolça alhora, com les partences. Perquè la comoditat d'una tallada d'emperador o de tonyina obeïa a la intervenció de tercers. Però què em dieu dels crustacis? Diabòlic, sens dubte: vade retro cancer. Així les coses, conèixer el plàtan i fer-se ciclista va ser tot una mateixa cosa. Perquè el plàtan, amb la seua forma allargada havia estat pensat per les butxaques d'un mallot ciclista, mimetitzat al costat de la bosseta dels pegats o la càmera de recanvi. I podies menjar-lo tot i dur les mans brutes a causa d'alguna reparació d'emergència, fent tires de la seua pell, sense llevar-la del tot, i sense exposar la seua polpa als intangibles sabors de l'oli de vaselina, el greix de rodaments o la cola dels pegats. ¿Podia estar cap cosa millor pensada, si fins i tot hi havien contemplat la possibilitat d'interacció amb avaries als confins de les rutes ciclistes? La margarida era la flor dels dubtes. M'estima, no m'estima… Fàcil de desfullar. Precisa. Pensada per resoldre les incògnites. La sentència dels pètals. I li ho consultava absolutament tot. Tot el que ell considerava d'importància. El dia que va conèixer l'amor, va ponderar l'adequació d'aquells llavis dibuixats pels somnis als seus propis llavis, dels pits somniats a la mida de les seues mans, d'aquell esguard torbadorament melangiós a la seua mirada dubitativa. Com que tots som irrepetibles, va dir-se, ella no podia haver estat pensada sinó per a ell, només per a ell. A la seua mida, va concloure. Calia confirmar-lo, però: m'estima, no m'estima… I li ho va preguntar a la flor. I la margarida li va dir no. Sorprès, va agafar una altra i començà pel pètal del no: no m'estima, m'estima… I la margarida va dir no. Per tercera ho va intentar tornant al pètal convencional: m'estima, no m'estima… I la margarida va dir no. I ho va acceptar, tot i que mai no deixaria de preguntar-s'hi què és el que podia haver fallat, què és el que hi havia fet mal, com era possible un món on la seua felicitat seguiria per sempre adormida a l'impossible cor de la magrana.

2 comentaris:

  1. l'impossible cor de la magrana ....poètic i suggeridor escrit vicicle

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que no té pinyol, o en té un fum... :) Moltes gràcies, Elfree. Besarkada bat (Una abraçada)

      Elimina