Diuen que diuen que llegir és rellegir. Potser que escriure és reescriure, si seguim el fil. La casa del vell ciclista mai no havia estat casa seua. Sí, hi havia nascut. I la seua mare, també. I el pare de la seua mare. I els besavis, ja no recordava quals. Però la propietat, o el sentit de propietat, es perdia al no-res d'alguna batalla oblidada o fins i tot no lluitada. Desde 1939 no llegaba nada valioso a la Argentina. Eren llogaters. Ell ho era. Però a diferència dels seus avantpassats ningú el seguiria ja en aquest llinatge subaltern. I potser que aquesta circumstància havia, al capdavall, precipitat els esdeveniments. Com què el vell ciclista mai no havia llegit, ni rellegit, a Cortázar, no va poder identificar els primers símptomes de la malaltia, senzillament anava tancant les portes de les habitacions i aïllant les dependències que, a poc a poc, eren posseïdes. Si els sorolls li semblaven un lladre que regirava els calaixos dels dormitoris principals, doncs hi tancava les portes d'accés que donaven a l'escala. Però quan la inquietud provenia dels cops secs al bany principal, no li quedà més remei que tapiar l'entrada al pis superior. I es va veure obligat a dormir al sofà de la saleta i a utilitzar l'escusat exterior del pati interior. Bé, va pensar, així s'estalviava el pujar i baixar escales com si fos la titella d'un mediocre guionista existencial. Però front a l'ocupació somorta que patia, no podia seguir tan passiu. De fet, la cuina era aquell lloc estratègic que calia defensar, va pensar. I va rumiar la possibilitat d'independitzar-la de la resta. Però, com? No ho sabia. Negociaria. Sí, això. Però com parlar amb uns éssers que mai no havia vist, que semblaven pertànyer a una realitat paral·lela, esmunyedissa, una realitat d'altres temps, de llocs mai no trepitjats per ell però que l'ofegaven amb una insistència i intensitat que mai no hagués cregut possible al lloc i temps que ell trepitjava ara. Què podia pactar amb ells si prenien el que volien sense donar-ne explicacions i mitjançant arguments tan cínics i vergonyosos que hagueren fet enrogir la sang de qualsevol condemnat?... I aquella nit va sentir set. Des de la porta de la saleta va sentir un soroll a la cuina. Els sorolls se sentien més forts, però sempre somorts. Tancà de cop la porta de casa i nos quedamos en el zaguán. Ahora no se oía nada. Han tomado esta parte -dijo Irene… Antes de alejarnos tuve lástima, cerré bien la puerta de entrada y tiré la llave a la alcantarilla.
dissabte, 6 de gener del 2018
Casa tomada
Diuen que diuen que llegir és rellegir. Potser que escriure és reescriure, si seguim el fil. La casa del vell ciclista mai no havia estat casa seua. Sí, hi havia nascut. I la seua mare, també. I el pare de la seua mare. I els besavis, ja no recordava quals. Però la propietat, o el sentit de propietat, es perdia al no-res d'alguna batalla oblidada o fins i tot no lluitada. Desde 1939 no llegaba nada valioso a la Argentina. Eren llogaters. Ell ho era. Però a diferència dels seus avantpassats ningú el seguiria ja en aquest llinatge subaltern. I potser que aquesta circumstància havia, al capdavall, precipitat els esdeveniments. Com què el vell ciclista mai no havia llegit, ni rellegit, a Cortázar, no va poder identificar els primers símptomes de la malaltia, senzillament anava tancant les portes de les habitacions i aïllant les dependències que, a poc a poc, eren posseïdes. Si els sorolls li semblaven un lladre que regirava els calaixos dels dormitoris principals, doncs hi tancava les portes d'accés que donaven a l'escala. Però quan la inquietud provenia dels cops secs al bany principal, no li quedà més remei que tapiar l'entrada al pis superior. I es va veure obligat a dormir al sofà de la saleta i a utilitzar l'escusat exterior del pati interior. Bé, va pensar, així s'estalviava el pujar i baixar escales com si fos la titella d'un mediocre guionista existencial. Però front a l'ocupació somorta que patia, no podia seguir tan passiu. De fet, la cuina era aquell lloc estratègic que calia defensar, va pensar. I va rumiar la possibilitat d'independitzar-la de la resta. Però, com? No ho sabia. Negociaria. Sí, això. Però com parlar amb uns éssers que mai no havia vist, que semblaven pertànyer a una realitat paral·lela, esmunyedissa, una realitat d'altres temps, de llocs mai no trepitjats per ell però que l'ofegaven amb una insistència i intensitat que mai no hagués cregut possible al lloc i temps que ell trepitjava ara. Què podia pactar amb ells si prenien el que volien sense donar-ne explicacions i mitjançant arguments tan cínics i vergonyosos que hagueren fet enrogir la sang de qualsevol condemnat?... I aquella nit va sentir set. Des de la porta de la saleta va sentir un soroll a la cuina. Els sorolls se sentien més forts, però sempre somorts. Tancà de cop la porta de casa i nos quedamos en el zaguán. Ahora no se oía nada. Han tomado esta parte -dijo Irene… Antes de alejarnos tuve lástima, cerré bien la puerta de entrada y tiré la llave a la alcantarilla.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Que bé pedales entre la realitat i la ficció, o la ficció de la ficció, Vicicle. Llegir seriosament (Fuster dixit) és rellegir, escriure és sempre rescriure. I fer música? Pareix que Ella només és filla del temps, que no té espai en aquest món, que no es pot remusicar. Salut.
ResponEliminaÉs que la música és la consciència del temps, o almenys el sentiment d'aquesta consciència. Salut.
Eliminagenial com sempre i ple de referències literaries vitals i culturals bon any!
ResponEliminaGràcies, Elfree. Bon Any també per tu.
Elimina