A plaça

Als meus cosins germans, morts massa joves de leucèmia i càncer de pulmó.

És la plaça que no és plaça. Un carrer que pateix una dilatació lateral no prevista. Un diverticle a l'intestí urbà. I jo sóc al bell mig dels budells, esperant. Sempre arribe massa d'hora. El bar de la cantonada aprofita aquesta deformació fisiològica per estendre un nombre variable de tauletes depenent del dia, l'hora, l'ombra o el sol i l'autoritat, sembla. Com que n'estic sol, rumie. Rumie si n'ix més a compte fotre-li un bon parell d'hòsties, o ben bé amenaçar-lo. Potser que li deuríem fer una cara nova. Sí. Però no, sóc pacífic de mena i la incitació a l'odi ja és per tot arreu, sembla. La virulència bé a col·lació de l'ínclit naturòpata -malalt de natura?- Chumari Alfaro. Cabòries a banda, abandone de seguida la naturòpata inclinació a la violència que em produeix aquesta mena de predicadors, i aposte per la dita de: el movimiento se demuestra andando, Chumari. Perquè jo, el que li desitge al Chumari és que puga predicar con el ejemplo. Sí, sí. Perquè déu no ho vulga, però si li agafés un càncer, i no un càncer casolà qualsevol, d'aquestos que com que l'hem pillat a temps, doncs d'ací quatre sessions de químio: si te he visto no me acuerdo, no. Un càncer de pàncrees, pose per exemple. Que n'és ben fulminant. Sobtat dolor a l'esquena. Greus problemes circulatoris a les cames: flebitis. Col·lapses. I… Així, benvolgut naturòpata Alfaro, podries demostrar fefaentment com pot actuar el conscient a l'inconscient per tractar d'integrar-ho i tallar de soca-rel la malaltia i tornar el fotut pàncrees al seu estat original. M'encantaria constatar-lo, Chumari. I tot m'indica que a tu també. M'estaries agraït i tot. Perquè tu te n'alegres del càncer de mama d'aquestes noies que tan joiosament comentes al vídeo, i tot i que jo no m'alegraria del teu càncer pancreàtic, no saps en quina mesura la seua posterior integració a l'inconscient des del conscient em confortaria. Perquè, tot i la meua afició a la bicicleta, potser que tornaria a fumar i tot, com l'ínclit Tarangu -que va morir d'una pancreatitis aguda. I beuria com si la fi del món estigués a la cantonada del mateix bar de la mateixa plaça que no és plaça i on jo espere no sé ben bé què. Arriba un company de feina. Ara som dos a esperar. Les nostres converses de circumstàncies són gairebé mudes. Mireu si són poques les coses que tenim a dir-nos. D'una de les tauletes que són i no són depenent el dia, l'hora i el personal fumador, el reconeixen, li fan senyal d'invitació, ell la rebutja, dóna a entendre que està en mi i que li sap greu deixar-me. Però quan gira cua em confessa que no suporta el fum del tabac. Que mai no ha fumat. Per compensar, i que no em comence a fer proselitisme, li dic que jo sí que he fumat, i molt. Sembla quedar un poc parat, es veu que no s'esperava -ja que els dos estem en standby- això de mi. I intenta una finta: ni he bebido tampoco. I n'estic a dos tauletes de citar-li en Buñuel: el hombre que no bebe ni fuma es un cabrón (Rabal, dixit) Aunque me moriré igual, afegeix. Bé, depèn de com integres la cosa des del conscient a l'inconscient, li dic. I enlloc de citar-li al geni aragonès, li recomane els llibres d'en Chumari, que segur és dels que mai no han fumat ni begut.