Ja no s'estila

D., ciclista que fins els vuitanta i tants anys pedalava com els primers, va invitar-me un dia a casa seua, volia ensenyar-me els seus records. Retalls de periòdic on el seu nom sempre figurava als primers llocs de les curses d'aficionats -va ser campió d'Espanya d'aficionats. Petits trofeus a les prestatgeries de novopan del menjador, el seu obrador de rellotger... la vida resumida a l'skay del sofà. D'aquells retalls de premsa en va destacar un sobre el seu pare. Al damunt d'una bici de pinyó fix de pista, la foto sèpia d'un home amb pentinat llustrós d'hipster avant la lettre i mallot de llana, il·lustrava la notícia sobre els èxits locals del seu progenitor: "él, sí que era bueno", em va confessar emocionat. I de records a records vam passar la vesprada. De totes les anècdotes que em va contar, una va semblar-me curiosa i reveladora: les carreres amb una sola cama o un pedal tot sol. Ell era un xiquet. Temps era temps. Els lligaven la cama esquerra -feu memòria que a l'Espanya dels 40, 50, 60, 70 i... no hi havia d'esquerrans- a la cuixa, i feien curses de pocs quilòmetres amb una sola cama o pedal. Al capdavall, i com manen les tradicions, els tres primers tenien premi. I els premis d'aquella cursa d'una sola cama o pedal -i D. se'n reia amb la seua dentadura reveladora d'una ossamenta de supervivent- els entregava un mutilat de guerra, "¿te lo puedes creer?". Com què eren curses amb limitacions físiques, pel que es veu, van pensar que qui millor que un invàlid, un mutilat de guerra, per donar-hi els premis. No vull imaginar per a vosaltres, benvolguts amics, com serien els comentaris sobre la cursa d'aquells joves que només en una cama competien damunt d'una bici. Les ominoses comparacions amb el repàs que, també amb una sola cama, els hi havien donat als rojos, als judeo-maçons -tot i no saber cap cosa d'ells- o al primer ésser odiós que se'ls passés pel cap. No, no vull imaginar tanta misèria moral, tanta fatxenderia. Temps era temps, evident. I un pensava que aquesta societat havia pogut superar l'odi, la ignorància, la mesquinesa… No, ara ja no. Ara ja no toca, ja no s'estila. No s'estila, que esgotats els arguments per rebatre al contrari, el següent pas siga trencar-li el cap: A por ellos, oé! I que d'alguna forma tindre opinions oposades no n'és el resultat de un pensament mutilat. Però n'estava equivocat. Tot i ser important la llibertat d'expressió, ho és molt més tindre un pensament lliure -Machado, dixit- i no esclau. Esclau de l'autoritarisme, esclau del complex d'inferioritat, de les rancúnies, de la indolència que no es revela contra una banda criminal amb la careta de partit polític, però posa el crit al cel per una consulta democràtica, esclau de les vísceres, esclau de vides agenollades i xais expiatoris que compensen de no poder pedalar amb les dos cames, i que afavoreix que només els cadells de l'enveja cimenten la raó última de l'existència. No, ja no s'estila. No?