dimarts, 31 de desembre de 2019

Deixadesa


L'advocat li va dir que no es preocupés, que tot i els indicis d'una connivència un tant sospitosa entre dues parts que deurien ser independents i l'intent de desviament d'actius i passius, hores d'ara la cosa encara no era de jutjat de guàrdia, que fera una pedalada de cap d'any, es relaxés, brindés amb xampany, i que si la cosa continuava l'any que a punt era de començar, ja els faria ell un requeriment com déu mana com a lletrat seu que era. De fet, el diagnòstic professional va voltar, com si d'un voltor al voltant d'unes despulles es tractés, sobre la paraula deixadesa. I mireu que el client l'insistia en que com a deixadesa el que estava passant li semblava prou desproporcionat. Bé -li va replicar l'advocat- caldrà saber com de voluntària és aquesta deixadesa… Però si hi ha de voluntat, on queda la deixadesa?... Bé, és una qüestió de grau… ¿Com que de grau?... No és el mateix una deixadesa involuntària que una de totalment voluntària… ¿Parla de la intenció de fer mal?... Fins i tot de la possibilitat o no… Però només els maldecaps que em procura ja en són d'intencions perverses… Potser sí… ¿Llavors?... Llavors, el temps dirà… De tornada cap a casa, veia el cel gris amb les vetes verdes groguenques d'un sol tan indecís com els seus pensaments. Caminava per la ciutat amb la deixadesa -ara li feia somriure la paraula- previsible d'un autòmat. ¿Com de voluntari era aquest seu ritme? Un ritme de dos que era tres que volia ser dos que era dubtós tres. Començava a pensar que aquell matí no veuria el sol, que seria un d'aquells en què la llum ens fa creure que tot va a l'inrevés, i que tot el dia serà una llarga vesprada cap a la nit. Un matí amb deixadesa d'ésser matí, va pensar. Un ritme que no es defineix, que es deixa anar al balanceig involuntari o no de la seua deixadesa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada