Les vacances de M. Culot

CONTE D'ESTIU

I. La figureta

Sempre agafava les vacances al juliol. És a dir, el mes, paradoxalment, que menys feina hi havia a l'oficina. "Innegociable", li va dir al seu cap el primer dia que començà a treballar, i feia d'això quasi trenta anys. "Tu mateix", li va dir M. Mallot, el cap de personal, "com tothom les vol a l'agost i al setembre, els mesos més atapeïts d'hereus d'Arquímedes, cap problema". La qual cosa ens confirma que el mes de juliol és el menys inventiu de l'any, d'ací la seua tendència a les revolucions i els cops d'estat. Però les vacances de M. Culot, per als seus companys d'Eureka de patents -nom de l'oficina- eren tot un misteri, vet aquí. Perquè sempre que hom li preguntava al respecte: "Ei, Culot, enguany què faràs a les vacances?"… contestava el mateix: "tinc que airejar els pulmons, donaré una volta pel Paradís". I no li treien una paraula de més o de menys, ni bona ni mala. I ningú no havia pogut encara aclarir la incògnita. Què cosa era el Paradís dels pulmons? On era? Perquè, a més a més, a l'agost, el primer dia en que tornava a la feina, el dia 1, en creuar la porta de cristall fumat que donava pas a les taules del negociat d'Invents i Ocurrències, tots quedaven bocabadats pel seu aspecte gens oxigenat o airejat que una mena de metamorfosis juliana transformava indefectiblement en un ésser ben diferent del que havien acomiadat el 30 de juny. I no és ni directa ni indirecta referència a cap Franz de Praga. Perquè M. Culot sempre lluïa el dia 1 d'agost una pell blanquinosa a més no poder. Un rostre demacrat de pòmuls buits. La roba li estava tan gran que s'aproximava a l'amplitud tràgica dels que són perseguits per les malalties terminals. I una mirada vençuda pels esdeveniments, però febril, esguard que tallava de soca-rel qualsevol pregunta i/o comentari que hom li pogués fer, s'instal·lava al seu rostre al llarg dels següents cinc mesos. Però quin tipus d'aire pren aquest home?, es preguntaven. Una fisonomia que no retornava a la seua anterior normalitat sinó ben entrat el mes de desembre, pocs dies abans del Nadal. El que sempre donava lloc, amb el canvi d'any al tocar, al mateix comentari graciós de M. Mitenes si el Culot era a l'escusat o fent-se un cafè al Coin: "any nou cara vella". I va ser M. Mitenes amb la senyoreta Samarreta, els graciosos de l'oficina, perquè a les oficines sempre n'hi ha de graciosos, pilotes, rancuniosos, patidors de morenes i melindrosos -categories no excloents, d'altra banda, i a la penúltima de les quals entrava el Culot, és clar- els que varen pensar una estratagema per a poder assabentar-se del que feia el pobre monsieur a les seues vacances, o, si menys no, intentar-ho. Aprofitant que M. Culot complia enguany la cinquantena a finals de juny, dos dies abans d'anar-se'n de vacances, varen pensar de fer-li un regalet. Una figureta de Lladró d'oferta. Es veu que la sèrie K. de Lladró, formada per un castell, un escarabat, una presó, un parell de condemnats a Santa Maria de les Flors (sic) i uns alvèols pulmonars, hi havia tingut molt poc d'èxit, i varen abaixar-li el preu de forma dràstica. La figureta, dèiem, aquella que representava la famosa transformació d'en Samsa, va ser l'escollida per Mlle. Sabatilles, l'altra xica de l'oficina d'Eureka de patents. Tot un directe al fetge, va pensar M. Mallot. Però la panerola emergent era un regal més enverinat del que semblava a primera vista, circumstància que el Mallot desconeixia, tot s'ha de dir. Perquè la Mlle. Samarreta, en veure-la és quan va tindre la pèrfida il·luminació. Com que tenia un cosí molt hàbil amb els aparatets, va dir-los que aprofitant les antenes i l'ull ciclòpid de l'escarabat en bolquers, podien incrustar-hi una mini càmera sense fils i amb control a distància, a través de la qual podrien espiar al pobre Culot. El mateix cosí se'n carregaria de fer una tria dels "millors moments" que ells visionarien fent-se la cerveseta del capvespre al Coin de la Faucille. "Però això és molt bèstia, no?", va protestar la Sabatilles. Però la resta de la colla va aclamar la idea com a molt seductora i fins i tot prou innocent. "No dona, no", va tranquil·litzar-la M. Mitjons, el pilota del grup i un dels rancuniosos, "que d'ací no eixirà res". "A més", va afegir, "de segur que si alguna cosa veiem tan sols serà com fa les maletes pel Paradís i toca el dos". "Però si torna més blanc que el paper, eixe no ix de casa. Deu passar-se tot el mes cardant sense parar. D'això que s'aprime tant", va refocil·lar-s'hi en Mitenes. "Doncs teniu que prometre'm que destruireu tot el que graveu", ordenà la Sabatilles, que pertanyia a la categoria dels melindrosos. "D'acooord", corejaren la resta. I el corifeu rentà així les seues avorrides i buides consciències.

II. Al castell-presó

El 30 de juny, M. Culot va anar-se'n de l'oficina, com el deia: "a donar-se una volta pel Paradís", amb sentiments ben contrariats. D'una banda, li feia goig la idea del regal; d'altra, li repugnava la seua condició d'artròpode incipient amb ull de ciclop. Què hi farem!. Un regal és un regal, i aquest detall per part dels seus companys li havia emocionat, perquè, la veritat siga dita, no acabava de congeniar amb ells, llevat de la Mlle. Sabatilles amb qui s'identificava per la seua discreció habitual. El que mai s'hagués imaginat, però, era el que havien ordit a l'ombra d'un ull ciclòpid, i, el que era pitjor, que també la Sabatilles havia cedit al joc, tot i els seus melindros. I ací els teniu, a l'endemà, la colla sencera, al Coin, els seus benvolguts companys, transformant-se en sobtada metamorfosis estiuenca com a improvisats espectadors d'un veritable reality show... "mireu, xics, com el Gran Hermano, però casolà, El Gran Culot", va cridar la rancuniosa Samarreta; "no", li tallà de cop Mlle. Sabatilles, "els del Gran Hermano en saben massa bé el que els fan i es fan, en Culot, no". I aquí són, davant la pantalla de l'ordinador del cosí dels aparatets, ben intrigats pel que esperen trobar al seu dintre, als seus budells de plàstic i microxips. Són a punt d'assistir a tota una première. Ací la tenim. Comença tot ben fosc. De sobte, la cara d'en Culot -fàcil recurs d'ensurt. Cridet de les Mlles. Sembla que ha tret el mig escarabat de la caixa. Se'l mira amb cara neutra. Fins i tot a la seua intimitat li sap greu mostrar els seus vertaders sentiments, enfrontat com és amb el present d'aniversari dels seus amics. Desprès, s'allunya; deu haver-lo deixat al moble principal del que sembla ser el seu saló menjador, a un prestatge de d'alt, la qual cosa dóna una visió completa de l'habitació. Primers aplaudiments, perquè tenien el neguit que la figureta acabés al fem, la veritat. I la resta dels parroquians del Coin, que no s'expliquen el sobtat entusiasme, els miren de cua d'ull ciclòpid. "Que ha marcat la Roja?", diu algun despistat. "Si la Roja ja està de vacances des de fa setmanes", precisa l'Andreu, l'amo del local. "Açò és del dia 30, d'ahir", afegeix el cosí de la Samarreta, "quan va arribar a casa. La resta, d'avui mateix. Però no té cap d'interès. Sembla que passa bona part del dia al saló: desdejuna, fa una ullada a les notícies als diaris digitals, llig al sofà, fa una becaeta, llig de nou, escriu, dina, posa la tele, fa una altra migdiada, berena, llig, escriu, i si la resta d'avui és com la d'ahir a la nit, soparà, tornarà als llibres i desapareixerà, és a dir, es gitarà". I tots varen tafanejar aquella tria de grans de rosari de quotidianitats tan particulars amb una certa desil·lusió. "Doncs, vaja Paradís més escanyolit", arrossegà el Mitenes. "Però, de veritat que t'esperaves Sodoma i Gomorra?", li etzibà la Sabatilles amb displicència. "Farem una cosa", va intervenir el cosí, "com que vaig prou atabalat pels reportatges dels casaments julians, fins que no tinga alguna cosa d'interès no quedem, d'acord?". I davant la crua realitat no els quedà un altre remei que acceptar-la. I així passaren els quatre primers dies del juliol, sense notícies d'en Culot, bé, del cosí. Però al cinquè, que era dissabte, la colla va rebre un wassap del cosí: "Prepareu-vos-en!! A les nou al Coin". I una mena d'electricitat va recórrer les espinades de cadascú en llegir-lo. "I per què a les nou? És massa tard, quan arribe el teu cosí ja estarem trompes perduts", reenvià en Mitenes, afegint un "Quedem a les huit?"... Beneplàcit general, llevat del cosí que va dir no arribaria fins a les nou.

III. Els pulmons

I així va ser. En arribar a les nou ben passadetes M. Ulleres, que és com li deien al cosí de la Samarreta, la grupetta ja portava quatre rondes senceres de dobles al dintre d'uns estomacs més buits, si és que això era possible, que els seus cervells. D'això que, en prémer el play del vídeo, va fer-se un silenci a la taula com no saben fer sinó els borratxos. I la sessió va començar. Hora: 11:30 del matí. En Culot arrossega la taula i les cadires centrals cap a un lateral del menjador. Intenta buidar el centre del saló. Desprès, trasllada la tele -un plasma prou gran- al lateral de la finestra del balcó que és perpendicular al costat esquerre -segons l'ull de l'escarabat- on ha deixat la taula. A la dreta, continua el sofà de tres places. Llavors, ix de l'habitació i torna amb una mena de cavallet que instal·la al bell mig de l'espai on abans era la taula. "Això és un rodillo de ciclista", diu M. Mitjons. I efectivament, a continuació, en Culot torna a entrar amb una bici de competició, de roda fina, que enganxa al cavallet per la seua roda de darrere, de manera que queda encarada al plasma. El següent tall, 11:45h, ens presenta a M. Culot vestit de ciclista de cap a peus. Casc, ulleres, mallot, samarreta, mitenes, culot, mitjons i sabatilles. (Per cert, ¿on és M. Casc?) Engega la tele. Sembla que és un canal francès, un canal del TDT francès que retransmet les etapes del Tour totes senceres. Torna a entrar al saló amb una caixa de cartró que deixa sobre la taula i de la qual trau bidons, plàtans i paquetets energètics que ordena al seu cantó dret. Puja a la bici. Comprova que hi arriba còmodament amb la mà esquerra i torna a baixar. Posa una tovalla des del manillar al selló en previsió de la suor. I engega un ventilador que hi havia al cantó dret al costat del sofà. S'estira el mallot, s'ajusta la cremallera del coll i recolza la mà dreta al manillar. L'aire del ventilador mou la tovalla. ¿Està esperant que els ciclistes de la tele pugen a la bici i comencen a pedalar?. Són les 12:00 del migdia que comença la cursa, però és el tram inicial que encara no compta, el recorregut neutralitzat. En Culot, efectivament, puja i pedala suaument. I comença a parlar, com si foren al seu menjador, amb ciclistes imaginaris. Fins i tot fa alguna rialla pel que li ha dit aquell vell amic amb qui tantes coses ha viscut, i al que rodeja amb el seu braç dret en una abraçada virtual. Però el director de la cursa baixa el banderí roig i l'entesa acaba de cop. En Culot lluita amb els colzes per fer-se un lloc al davant del pelotó. Pels comentaristes, ja que el nostre protagonista tapa totalment la pantalla, ens assabentem que ha hagut un intent de fuga. I automàticament M. Culot es posa a pedalar frenèticament amb les mans a la part baixa del manillar, com si fes un esprint, i girant compulsivament el seu cap per comprovar que ningú no el segueix. Ell és l'escapat... "I així va estar pedalant de valent, buidant bidons i menjant plàtans i barretes quasi dues hores, fins que el comentarista anuncià que un els favorits havia  punxat", resumeix l'Ulleres preparant el següent tall, "i el vostre amic, assumint el rol del nou protagonista de l'etapa, baixa de la bici, ix del menjador i torna amb una roda de recanvi que enllesteix ràpidament i deixa l'altra recolzada al sofà. Mireu." I tots poden comprovar com en Culot canvia la roda del davant mentre diu "buf, quina sort, la del darrere costa més" i acaba per recolzar la que duia abans, i que no està punxada, al sofà. "Però la cosa és més greu", afegeix el cosí, "mireu, mireu açò." Hora: 17:45. La qual cosa ens indica que el pobre M. Culot porta quasi sis hores pedalant. Queden deu kilòmetres fins a la meta, diuen per la tele. La velocitat dels corredors és molt alta i la cursa entra a la ciutat d'arribada. Els carrers són estrets i amb corbes molt tancades. N'hi ha molt de nerviosisme al grup. Els equips lluiten per col·locar els seus sprinters al capdavant. Ja només queden que cinc kilòmetres. La velocitat és infernal i les espinades fan tot el possible per ficar el cap dels ciclistes al manillar, tal i com en Culot prova de fer. Quatre kilòmetres, tres, dos. Últim kilòmetre!! Els llançadors dels especialistes estan a punt de rebentar. Quatre-cents metres. Dos-cents. Els últims cent!! Hi són els millors, el Cavendish, el Kittel, el Sagan… I de sobte Cavendish cau a deu metres de la línia de meta. La tele és un no parar d'exclamacions. I en Culot trau sobtadament les cales dels pedals i es deixa caure aparatosament sobre el sofà. S'alça de seguida. Trau de la caixa una ampolleta groga de Betadine i es posa mercromina a la cama dreta i un poc ací i allà. Sembla que tot li fa mal, molt de mal, mou els membres amb lentitud i angúnia. Però torna a pujar a la bici, i quasi sense pedalar fa com que arriba a la meta. Ara és el trencat Cavendish. S'abaixa i es posa a plorar assegut al pis del saló. Les llàgrimes destinten la mercromina que també duu al pòmul dret. Fa com que no vol parlar amb ningú. És el gran vençut del dia. En Culot està plorant de veres. De sobte, es posa dempeus, agafa un drap, es neteja la cara i el genoll. Es lleva les sabatilles, el casc i les ulleres i s'hi posa una gorreta a joc amb el mallot. Puja al mig del sofà que li fa de pòdium i alça els braços, és el guanyador, ara és en Kittel, i a la mà dreta duu un ram de flors de plàstic que ha tret de la caixa de cartró. Saluda el públic que no hi és, i llança el pomell tot just al lloc on minuts abans hi era ell mateix assegut com a desconsolat perdedor. Quin bonic homenatge amb el seu millor enemic. Darrer tall. Hora 19:45. Roda de premsa de Cavendish a la tele. Abandona. Les ferides són d'importància. En Culot ha fet un petit lloc a la taula desplaçant cap el sofà el rodillo i la bici. S'ha dutxat i vesteix un xandall. Es mou amb dificultat. Seu a la cadira i mira de cua d'ull el plasma. Trau de la caixa un micròfon de taula de pega i mira a la paret del davant com si hi fos el grup de periodistes de la sala de premsa. Gesticula. Parla el que ningú no entén però tots podem comprendre. I acabada la roda al plasma, tanca la tele, fica el micròfon i el ram de flors que recull de terra a la caixa de cartró, i s'estira al sofà. Són les 20:10 minuts de la nit. Els borratxos segueixen igual de muts. Quan ixen del Coin, semblen una colla de condemnats. Saber segons quines coses no sempre ens fa més lliures ni més feliços.