"Consistía en un trino peculiar, parecido al de un pájaro, una especie de gorjeo líquido producido por el contacto de la lengua con el paladar, en cortos intervalos, en medio de la música. El lector recordará probablemente cómo se hace, si ha sido niño alguna vez."
(Mark Twain, Las aventuras de Tom Sawyer)
Una cosa
rara, que encara no podia explicar, li passava a la seua bici. Perquè estava
segur que el problema residia a l'instrument i no a l'instrumentista, per
dir-ho d'alguna forma. "És que el si bemoll de l'octava aguda està
desafinat, jo em rente les mans", diu qualsevol pianista, que no patisca
el síndrome beethovenià, en provar el piano del recital uns moments abans el
concert. I tindrà tota la raó, no serà ell qui desafine, com si que ho faria un
violinista o fins i tot un oboista, pose per cas, sinó que serà la tecla,
l'instrument, i només ell mateix, el que no estarà en perfectes condicions
tècniques i/o mecàniques. I si encara no s'ho podia explicar, la cosa rara, era
perquè havia revisat la bici de d'alt a baix, i d'esquerra a dreta, amb cap
resultat objectivament aclaridor. Però la realitat s'imposava, perquè el
fenomen succeïa amb la impertorbable cadència d'un metrònom, com si fos un
pedaleig aliè al propi pedaleig del ciclista, una segona realitat paral·lela,
una normalitat anormal per l'observador, ell mateix, que era al damunt de la
bici, una mena de
poltergeist (el soroll
dels esperits), de fenomen paranormal, estrany, que al capdavall sempre tenia
les mateixes conseqüències imprevisibles. Perquè feia temps, massa temps, que
mai no feia el que ell volia, que no podia, que no complia les seues
expectatives, que n'era infidel a l'etapa o itinerari que s'havia programat. I
n'era conscient. I tot i ser conscient, li era impossible redreçar la situació.
La roda del davant, vet aquí, la roda del davant de la seua bici, la del sorollet inexplicable
de l'esperit, era la que manava. I era ella la que decidia si a la dreta o a
l'esquerra a la següent bifurcació, si tot recte o girar cua a la següent
rodona. Heus ací el problema. Bé, va pensar, la solució és ben fàcil: canviaré
la roda. I ho va fer. Al principi semblava que, efectivament, mort el gos,
morta la ràbia. Però a la que feia tres o quatre d'eixides va començar aquell
sorollet quasi inaudible, d'aparença intermitent, que a poc a poc es consolidà
en la seua continuïtat i amb el seu deler dictatorial. I tornava la cosa rara. I
ja no sabia què fer. Imagineu-vos-en, una vesprada qualsevol d'estiu, ara que el
dia s'allarga, que només voleu fer una passejada en bici per l'horta, i al
capdavall acabeu pujant el pic de l'àguila, desprès de passar per Gàtova; i que
baixeu per Altura a buscar Sogorb, pujant a continuació l'Oronet per la façana
nord, i desprès ja només podreu que deixar-vos caure cap a una València rara
amb els seus fanals encesos sobre un cel refractari, i somiant amb la dutxa i
el sofà de casa, i amb l'ànima més comprimida que un tubular i el cos més
esmicolat que la nòmina de juny. I així, arribat com era a l'abisme, o del
abisme, vés a saber, va decidir agafar el bou per les banyes, i provant de
trobar una explicació plausible no li quedà més remei que tirar de metàfora.
Era la solució final. Anem a pams, va dir-se. Tenim dues rodes, ¿estem
d'acord?, va preguntar-se en veu alta. I va fer que sí amb el cap. I tenim el
pedaleig, no?. Altre sí capital. El pedaleig, per la seua natura isòcrona és el
temps, és clar. Impertorbable, com la cadència del metrònom. Més capital. Com
l'acompanyament que normalment fa la mà esquerra al piano. I al sobre, per
damunt d'aquest continu, les dues rodes com dues melodies simultànies que
interpreta la mà dreta. Què pot simbolitzar la roda del darrere?. Rep
directament la força impulsora del temps, per tant és ben arrelada a la
realitat, al ara i ací, al present. És el present. I la del davant, imprevisible, guiada per déu sap què,
ingovernable, capritxosa com un somni o un sentiment, li va recordar aquella
frase d'en Faulkner que deia alguna cosa com que "el passat encara està
succeint", just el contrari o el mateix, vés a saber, del "hoy es
siempre todavía". Llavors, va entendre que el passat era com una melodia
superior, un sorollet espiritual, per damunt de la realitat, intermitent, i en
delicat contrapunt amb ella, fins i tot contradictori, paradoxal, però
encisador i que decidia els camins de la vida en continua superposició o
simultaneïtat amb l'ara i ací, el present, del que dependria el futur,
l'expectativa, però en oberta i habitual col·lisió d'interessos. I va sentir
por, o ben bé una melangia feta a parts iguals d'inquietud i certesa, perquè
ara s'adonava que només un nen era el que prenia i prendria sempre les seues
decisions. Un nen que ja no existia, però que encara succeïa.
Una cosa rara.
Ara ja ho veig (ho escolte) clar. Gràcies per la melodia del temps que roda i roda gràcies a les rodes.
ResponEliminaCompte en la roda de davant, Manel, ja veus com és de complicada :)
Elimina