dimecres, 25 de juliol del 2012

Empatia


(Pel convit de la Zel)

Quan arriba el juliol tinc el costum -el mal costum, que si no quina gràcia tindria?- de fer l'etapa ciclista, sempre que puc, per la vesprada. I més ara, que estic de pintor que pintas sin amor les onze finestres de casa -dos pots d'un quilo de vernís marí, poca broma- i alguna habitació que anava ja desesperada per canviar el seu look. Lila que te quiero lila. I ahí em teniu, dale que le pego, passada va, passada ve, per mirar de consolidar un lila que es resisteix. Els itineraris són habitualment cap el nord de l'horta o cap al sud de la devesa del Saler. Els dos tenen alguna cosa d'inquietant -el que passa és que tu ets un poregós, diu la meua dona (sic). Sobretot, la ruta del sud. ¿Us he dit alguna cosa del cadàver inexistent de la noia que mai no vaig conèixer? No? ¿I el del caporal perdut a Portacoeli que es menjava les ungles que no tenia? Tampoc? ¿I del camí que va inspirar aquella sèrie dels Invasors? Sí, sí. Els que tenien el dit menovell saturat de viagra. Bé, miraré de posar-me al dia en matèria de thrillers. El que m'ha passat avui mereix, però, unes parauletes. El tio que vegeu a la foto -li l'he fet amb el iPhone que no tinc- ha eixit dels matolls de la devesa en pilota picada i desfent-se en assecats terrosos de terra. Ayúdeme, socorro, me tienen prisionero… Sense saber què dir, he tirat de bidó i li he arruixat un bon xorro d'aigua en ziga-zaga, amb la mala fortuna de dibuixar-li una gran Z al pit. I dic mala pota, perquè semblava una mena de Superman invertit o de seguidor del ZP. Automàticament la zona afectada s'ha regenerat en pell i carn d'un cos humà, per a tornar a assecar-se com la terra d'un barranc. Què li passa?... Cómo dice?... Que qué le pasa?... Soy una evidencia… Una evidencia, de qué?... De lo que estamos viviendo sin vivir… Oiga, por qué me cita a Santa Teresa?… Yo nunca cito por citar, écheme otro chorro… Tenga, sírvase usted que a mí me salen cosas raras… I el tio ha començat una mena d'asperges me que regenerava el seu cos durant uns instants per a tornar a l'estat original en que l'he trobat. Pero hombre de dios -ja vegeu que he utilitzat les meues estratègies d'apropament i condol tipus Cifesa- qué le ha pasado?... I ha començat: No me pregunte cuando comenzó. Tal vez debería haber tomado medidas el día que al levantarme de la cama y mirarme al espejo vi un magnífico manillar de carretera en mi cabeza. Yo era muy aficionado a la bici, como usted. Pero no me preocupé, ya que el mío no era el único caso. Qué podemos hacer, la bici es la bici. Sin embargo, esta empatía in crescendo que yo sufría incluso con objetos -¿una bici es sólo un objeto?... Pues ahora no sabría qué decirle, la verdad… Esta empatía, iba diciendo antes de su interrupción, me tenía que haber puesto sobre aviso, pero qué quiere soy un ser primario… Ah!... Si me emociono, lloro. Ya me lo dijo mi querido Damón de Oa: "haz lo contrario de lo que veas si quieres ser feliz", que es lo que se dice catarsis alopática; vamos: al mal tiempo buena cara, que dice el hijoputa de mi carcelero. Pero yo sufro con los que sufren, río con los que están alegres. Justo lo contrario de los que tienen en su escudo de armas la leyenda de los Fabra: Que se jodan! Psicópatas por naturaleza. Me comprende?... Hombre… No me interrumpa otra vez. Ya ve, la realidad se ha apropiado de mi cuerpo. Las actuales políticas de tierra quemada han arraigado en él. Soy una evidencia, me entiende? ¿Es capaz de entender mi tragedia?... Hombre… Cállese, no ve que estoy hablando? No sé dónde estará esperándome la esperanza… Eso es una reiteración innecesaria… Ya veo que no le interesa mi historia. Pero me siento como un lobo atrapado entre las llamas del infierno. Por eso grito, aúllo, intentando despertar a los que aún siguen dormidos… ¿Escúcheme, ha probado con un par de manos de barniz marino? A mí, me está viniendo de primera para la madera reseca de las ventanas… Usted sabe lo que es empatía? Ayúdenme, socorro, soy una evidencia… I va dirigir-se a un matrimoni en dos xiquetes que estaven en unes tauletes de l'altra banda del camí. L'home, el pare i marit, en veure aquell tio totalment despullat va cridar: nenas no miréis que este señor se está poniendo en evidencia…

4 comentaris:

  1. Doncs això li faltava al pobre home, una capa de barniz marino, que em cou només de pensar-ho... I encara sort que no vas tirar cap a Portacoeli, que ves a saber que podria haver-te eixit (alguna cosa lila, potser ;)

    Molt bo, com sempre. Salut!

    ResponElimina
  2. És que estic tan capficat amb les finestres que va ser el primer que em va vindre al cap. :) Què hi farem? Salut!

    ResponElimina
  3. Genial vicicle genial i brodat! gran participació!

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies, Elfree. És que la Devesa del Saler és força inquietant. Ai, ai, quina por... :) Un petó.

    ResponElimina