dimecres, 8 d’agost del 2012

Tacones cercanos


I

Sí que n'està fent calor, sí. I bascós. Prens una dutxa. Passes la tovalla, i quan acabes encara estàs més xop que la Moma del Corpus. Les nits són llargues i humides, apegaloses, però no per causa de Venus, què més voldríem alguns -va dir-se Vicicle Viciclovitx, mentre intentava adormir-se. De fet, de nits tan caloroses mai no podríem dir fins a quin punt les hem dormides o les hem voltejades damunt el llit. Amunt avall, esquerra dreta, en l'esperança de mantindre tancats els ulls sense ordres directes de la raó conscient -si és que n'hi ha de raó inconscient. Dissortadament, a més, el dormitori de Viciclovitx té la seua única finestra a una plaça. Sempre és oberta a la nit, com una boca que esbufega pujant l'Oronet, i busca amb deler un poc d'oxigen, un hàlit de brisa marina que refresque el cos interior. I en aquells breus instants en que les imatges oníriques li comencen a prendre cos a la cara fosca de les parpelles, qualsevol dels sorolls de la nit entra sense avisar, esmicolant-li la feble possibilitat de mitja dotzena seguida de roncs. Tornem a començar. No, de borreguets passe. Em tenen dels nervis d'avorrits com són. Comptaré pedalades. Una, dos, tres… Així, ben arrodonides. Evitant el punt mort del pedaleig. Quatre, cinc… Tac, toc, tac, toc… Ei, què és això? ¿S'ha trencat alguna cosa a la bici? Tac, toc, tac, toc… Ah, no. Si és que n'estic mig adormit. Caram, quin taloneig més guapo. Ahí n'hi ha un parell de cames de primera. Si ho sabré jo, que de cames alguna coseta podria dir. I Vicicle Viciclovitx va fer un mig somriure ben picardiós mentre obria els ulls insomnes. Ara comptava els colps de tacó. Un, dos, tres i quatre. Un, dos, tres… Però notava que lluny d'adormir el seu cos, aquella comptabilitat d'adversa barreja entre sensualitat i xafogosa nit vivificava els seus membres. Com que el taloneig augmentava de volum apropant-se-li, va decidir fer-ne una ulladeta. Cames joves de segur, va apostar-se a sí mateix. Faldilla ben curta o pantalonets sense camals de voluptuoses corbes i torbadora tibantor. A la foscor de la habitació busca a les palpentes les seues ulleres de miop. Eren a la tauleta de nit, i tant, entre la pila de llibres, segur, el rellotge, el got d'aigua, la lampareta… Però no les troba. On són? No pot encendre el llum si vol passar desapercebut. No t'atabales o… Però la noia era ja sota la finestra. Unes passes més i el balcó del saló ocultarà per a sempre mai la seua idealitzada figura. Per fi! -va exclamar sense desenganxar els llavis. Agafar les ulleres, posar-se-les i traure el cap per la finestra va ser tot una mateixa cosa. Només va poder gaudir, però, un bon parell de bessons de la cama dreta i el seu corresponent turmell, ben tornejat, fi, ferm i subtilment tatuat a la cara exterior amb el que semblava una petita rosa dels vents. Sabata negra de taló alt, fi i ferm com el seu turmell. La fragància que envoltava aquella fugissera imatge va fer més punyet si cal l'encís. Era un perfum penetrant i suau alhora, dolçament ensucrat i d'acidesa seductora. Qui podria dormir ara amb l'eco d'aquell taloneig embriagador i la convincent oratòria d'aroma tan carnal? Diuen que els bons perfums no tenen el mateix devastador efecte a qualsevol pell de dona que els passeja pel món. Quedà profundament trasbalsat. És de natural enamoradís. I aquest pensament acabà d'arrodonir una nit perfecta d'insomni perfecte per a Vicicle Viciclovitx.

II

A l'endemà, Viciclovitx va eixir en la seua bici. Es trobava cansat, evidentment. No havia pegat ull en tota la nit. Però era dimecres i tocava pedalar. Sí o sí. D'Oronet ni parlar-ne. Faig Canteras i ja m'està bé, que avui comença una onada de calor segons la TV3. Com si fins ara haguérem gaudit de l'airet siberià -va somriure. I heus ací que camí de Canteras se sorprèn en veure un nou bareto al bell mig de la pinada, Km.0, li diuen. Sentiments contradictoris. Primer, no sap si alegrar-se d'aquest bolet d'estiu cremat. Segona, tindrà que fer Canteras en els dos sentits, anada i tornada, si vol fer-se una cervesa i tafanejar. Perquè Canteras és d'obligado cumplimiento. I en la que està caient. Però la curiositat pot en Vicicle Viciclovitx. Farà dues vegades el recorregut si és menester, i un bon parell de cerveses ben fredes també, és clar, i sense menester. Sortosament, Canteras en sentit Bétera -es a dir, de tornada- és molt més suau, perquè bona part va de baixada. Arriba, per fi, al Km.0. Un camí de ciment rosa, imitant la terra argilosa de la pinada, permet arribar damunt la bici des de la carretera fins a la porta del bar. Bon dia… Bon dia… Un primer doble, per favor -i es felicita de la seua subtil ironia. No li ha fet un parell de glops que s'acosta pel mateix camí un jove pota negra -és a dir, dels que entrenen tots els dies i fan competició d'aficionats. Van perfectament ensinistrats. Duen tots els complements ciclistes més fashion. Depilats fins a la medul·la òssia i musculats de gimnàs i suplements energètics. Se saluden. No acostume a parar -li diu- però he d'hidratar-me. Massa calor, m'he quedat sense isòtops. Radioactius?, pensa Viciclovitx. Entre els ciclistes les salutacions són una regla mai no dita, però seriosament respectada -algun dia us en parlaré. Pren taula al seu costat, de la banda on bé l'airet ardent sahrauí, a la seua esquerra segons mires la carretera. Viciclovitx se'l queda mirant de cua d'ull. En un moment de distracció, l'aire mou el vent i alguna fulla de pi inadvertida. I li arriba un flaire més que familiar. És el perfum embriagador de la nit passada. No pot reprimir un gir sobtat del seu esguard amb cap inclòs. El radiografia de cintura cap a baix. Els mateixos bessons de la cama dreta. El fi i ferm turmell. La rosa tatuada a la cara exterior que resulta ser un pinyó de bici. Viciclovitx se sent profundament torbat. No és possible. No és possible -es repeteix. Beu la resta del seu primer doble d'un glop. S'ennuega. Tus. Se li ha anat per l'altra banda, jefe -diu el xic. I Vicicle Viciclovitx, només recupera la respiració, li etziba: ¿saps que les sabates de talons alts no són gens recomanables per als peus d'un ciclista, i més si ets tan jove? I ara el que s'ennuega d'isòtops és el pota negra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada