dissabte, 20 d’abril de 2013

Conte de primavera


Ay! Llega un día en que ya no esperamos a cada instante una carta apasionada de una amiga hasta entonces indiferente, en que comprendemos que los caracteres no cambian de golpe, que nuestro deseo no puede cambiar a su antojo los deseos de los demás (…) llega un día en que comprendemos que el mañana no ha de ser muy diferente al ayer, ya que de él está hecho. 
(Marcel Proust, "Un cuento de Navidad", en Le Banquet, març de 1892)

Només acabar de llegir l'email va tindre una estranya sensació. Per què? Doncs no sabia dir el perquè, però la tenia. Només era un correu de la feina: el maleït informe anual -en quatre models diferents, això sí- que els caps demanaven, i que ella, com a cap subsidiària, exigia, al seu torn, a la resta dels companys. I aquest email no era sinó l'informe d'un dels primers companys en contestar-li. De fet, el correu no era molt més llarg d'una línia. I només li informava de l'existència de l'arxiu adjunt: ací t'envie el pdf amb els quatre models de… etcètera, etcètera, etcètera. Per què s'havia quedat tan parada? Ho va rellegir un parell de voltes. Lo de sempre: el seu nom com a capçalera sense salutació prèvia, ni "Hola" ni "Benvolguda" ni… Bé, com d'habitud. Fulanita, i desprès de la coma que assenyalava la funció vocativa del seu nom, el susdit ací t'envie… etc, etc, etc. ¿Doncs on caram estava la cosa? I decidida a deixar-ho córrer va prémer el botó de descarre… Clar! Allí estava la cosa. Ara s'adonava. Però què tonta. Allò era el que l'estranyava. El seu nom, El seu propi nom. El seu nom compost, que aquell company, el ciclista, hi havia escrit sencer, amb els seus dos noms constituents, i sense l'abreviatura del primer, sense l'habitual inicial amb superíndex com a palafrener d'un seguici senyorial: el segon nom propi i diferenciat. I, a més a més, separats. Tal i com déu mana, si cap vocal no fa de matrimoniera. I llegir aquell seu primer nom propi amb totes les seues cinc lletres escrites pel ciclista li va resultar... Era com reconèixer el nom no només com a substantiu sinó com a un adjectiu molt plaent. M'afalagues, va pensar, acostumada com era a l'abreviatura. Perquè aquell nom sencer parlava d'una altra dona. Li parlava a una altra dona. Anomenava a una altra dona. No a ella. Una dona a la que el ciclista es dirigia per primera vegada. Una dona que, fins ara, mai no havia creuat cap paraula, ni tan sols salutació gestual, amb el ciclista. Una dona contraria. Una dona d'inrevés. Una dona amb els pètals blancs de la flor de la xeringuilla sobre els seus cabells. I no ella, que mai no s'hauria permès desdibuixar els contorns pactats, les siluetes fosques d'un organigrama. Què podia significar aquest petit canvi; petit, però que trobava tan significatiu? Què intentava dir-li el ciclista? ¿Potser ara exagerava les interlínies? Potser aquell beneït només intentava ser respectuós, elegant, delicat. I per què, si fins ara mai no ho havia fet? Per a ell, ella sempre havia estat una inicial amb superíndex. Aquell nom de cinc lletres, però, la feia sentir-se com a una dona distinta que hom desitja des d'una fal·lera plena. Tanmateix, ella era convençuda que certes coses no canvien d'un dia a l'endemà. Que els avui són fets dels ahirs. Només en acabar de prémer el botó d'enviar se'n va adonar que, a la resposta, ella havia signat amb el seu primer nom reduït a la famosa inicial amb superíndex. A partir d'ara sempre seria una lletra aïllada i sense pètals per a ell. Tot i el superíndex, és clar.

2 comentaris:

  1. jo no sé si el demà està fet l'ahir, però m'agradaria que no fos cert i poder canviar ja no sé si el caràcter però sí ... el demà ... i sentir la eperanza del demà per sempre fins la fí.Molt bó el post,el Debussy i el Proust "of course"...beset.

    ResponSuprimeix
  2. I al ciclista també li agradaria refutar a Proust, però... sembla que ella només vol ser una lletra i no un nom. :) Un bes.

    ResponSuprimeix