La verge submergida

Havia d'eixir a pedalar. Sí o sí, tot i que avui diumenge pel matí feia un oratge malagradot: lletjot, grisot, frescot i ventot (perdoneu el malagradot, el grisot i el ventot, però la rima em domina). Almenys li havia fet cas a la seua dona: agafa la de rodes amples -bici, s'entén- o acabaràs a la cuneta com el Camps -i com el G.P. va pensar ell, que ara li busca les cosquerelles un sociot de l'Urdangarín; bé, no parlem de política que el que tinc que contar-vos és molt seriot. Va tirar pel barranc-barrancot de Carraixot amunt. Faria l'enèsima per l'Horta, i per complir. En arribar a l'altura de V. va desviar-se cap a M. amb la idea d'alegrar-se els ulls i la imaginació amb els carrers residencials de R. (perdoneu les majúscules, però l'interfect té el dret al secret dels indrets dels fets) Hi havia clicat unes quantes fotots ben guapes, i tornava cap a casa amb la discreta il·lusió de fer-se un parell de cerveses doppio malto, com deia la noia italiana del bar de la cantonada, Maddalena, que li tenia furtat el cor, i de la que la seua dona ho sabia tot, però el tot del tot. De fet havien rigut, totes dues plegades, i força, de les aspiracions seductores del pobrot Casanova compartit de roda fina, una de les qualitats més excel·lents del qual era la seua reconeguda estupidesa. Ja somniava amb l'escumeta cremosa i l'esguard morenot d'un plaer a mig camí entre el beset i el glopet, que se li va creuar pel barrancot una parella de globeros -paraula que ve a designar als ciclistes inexperts o domingueros. Ella i Ell, seran els seus noms ara per ara. Un sentiment paternalista -típic d'aquells que només són un zero a l'esquerra en la vida- li va dibuixar un lleu somriure de commiseració a la boca. On si no?. Mira'ls -va pensar- què feliços, sense casc, en xancles, bicis de roda fina al damunt d'una pista de terra plena de grava, clots i pedrots. Al arribar a la seua altura els va saludar ostentosament. Que sàpiguen, si més no, que entre els ciclistes encara subsisteixen els costums i delicadeses habituals als temps que duien la cavallerositat inclosa al seu ADN, i més si una dona és present. L'ostentositat, però, va ser tal, que la xica va apartar l'esguard del camí per mirar de respondre la salutació gairebé germànica, i la seua roda del davant va anar -ofesa com era per la falta d'atenció- al clot més abissal del camí, i la pobre Ella va acabar amb el seu fi esquelet damunt les pedres del camí. Va quedar estesa, quieta, sense un ai! que recordar a la seua memòria. L'Ell parella va començar a cridar-li: Madeleine, Madeleine, mentre baixava de la bici amb tan mala fortuna que va lliscar per la bancada del barranc i la trompada va ser majúscula, ara sense secret. Quedà fet un nyap al bell mig de l'herba verge del Carraixet. Astorat per tot el que havia passat en no més de deu segons, el nostre Casanova no sabia què fer. Va intentar reanimar a Madeleine amb petites galtades. Li posà un parell de dits al coll i l'orella al pit: aturada cardíaca. Era morta. Mare de déu, Mare de déu. A l'home no podia ni apropar-s'hi. I encara feia més mala pinta que la xica. Mare de déu, Mare de déu. Dos morts en deu segons. Ja voldria aquesta eficàcia per a la play. I de sobte va pensar que aniria a la garjola per conducció temerària i salutació impròpia amb resultat de doppio homicidi involuntari, i que no podria pagar el següent termini de la hipoteca. Què fer? Doncs, tocar el dos. Què voleu, la carn és feble. Al cuartelillo de la Benemérita més proper. Els francesos, amb la fashion més trencadora del moment, fets un ominós parell d'Ecce homo, varen denunciar al pobrot Casanova per conducció temerària, salutació impròpia -no anava tan erradot- i li afegiren el càrrec d'omissió del deure de socors; amb la qual cosa, i si es demostraven els fets, l'empaperarien per una bona temporada a Picassent. A Madeleine li va sorprendre, durant la llarga estona que va durar la declaració -varen fer-la via  traductor google- un objecte ben estrany que hi era al damunt d'un pedestal improvisat. Quatre caixes de tricorns de reglament amb un drapet de vellut roig i gualda al sobre, suportaven al dintre d'una peixera i submergida en un aigua tèrbola una reproducció de la verge del Pilar. No va poder reprimir-se i dirigint-se al caporal li va dir: qu'est-ce que c'est?, mentre li passava pel cap un nom: Damien Hirst... Pregunta impròpia, temerària i amb obligada assistència de socors per a Madeleine, Madelon, Madelot.