Cicatrius

Largamente he permanecido mirando mis largas piernas,

con ternura infinita y curiosa, con mi acostumbrada pasión,

(P. Neruda, Residencia en la tierra)

Estenc les cames al sol de la migdiada que no faig. Que no puc fer. Hi veig les cicatrius dels genolls. No totes són antigues. Per què, em pregunte, els desamors ciclistes no deixen marques al cor? Colzes, genolls, muscles, cames, braços, són les seues preferències, els seus indrets íntims. Potser aquella d'allà baix és madame X, i la del seu costat, amb un menisc adolorit crònic, n'és la demoiselle élue… però no sabria dir-ne quina és la profunda ferida del colze esmicolat que mai no oblidaré. Ni aquella, tan estranya ella, que em va trencar el polze dret. "Mira que es difícil partirse la falange distal del pulgar, tío", em va dir un amic metge. És que va ser un amor llunyà, un amor transoceànic que no puc recordar, un amour fou… "Ah!, bueno"…. Hi és la del turmell esquerre. Potser el meu primer desengany. Va ser a l'Avinguda, és clar. Pedalava el pare, i jo anava acoblat al quadre. Pegat al manillar. El pare va avisar: compte els peus. Era la seua bici de curses. Fina, daurada de vell, mig italiana, mig francesa. Irresistible. L'airet a la cara. El món era nostre. No hi havia misteri a l'Univers que jo no pogués explicar. I vaig ficar el peu als radis. Potser era un bes apassionat que ningú no va entendre. Ni la bici ni la roda ni el pare ni jo mateix, ni l'Univers. I la cicatriu va deixar un tros de pell afinada, un pergamí on, amb un petit esforç, podeu llegir els meus primers i càndids versos d'amor. Tenia els cabells bruns. Els seus rínxols eren anells d'unes esposalles aristocràtiques. I ningú dels dos duia ni "de" ni "i" com un dijous d'excel·lència entre els cognoms. Com eres d'enamoradís. ¿I aquella nena que esperaves a la porta de casa teua amb la sonsònia d'una cançó d'estiu al cap? Era rossa, primeta i tenia uns llavis amb la dolçor discreta del suc aromàtic del llessamí: el adelgazado olor de la primavera. (Gracias, maestro) ¿On és la seua cicatriu? Potser tu no ho saps, Vicicle, però la raó profunda de les pedalades és signar el teu cos amb els tatuatges del que mai no tornarà: el jardí sense absències, el carrer dintre casa teua, el port conegut on s'abocava l'Avinguda. Fins ara, però, ninguna d'aquestes ferides ha vingut acompanyada d'intervenció quirúrgica d'urgència. Potser el mal no era insuportable. Potser t'hi acostumes. Potser és una manera de viure. Pero que tú no sabes qué dijo el maestro?... No, no sé a qué te refieres… Cuando nos enamoramos, siempre es por razones equivocadas… És clar, com les maldestres pedalades que ens fan caure…