divendres, 12 d’octubre de 2012

Melancolia


No deu ser indiferent a la meua propensió melancòlica el fet d'haver obert els meus ulls al món a començaments de Setembre. L'estiu s'acomiada, arriba el melangiós Octubre, la tardor, les fulles caigudes no saben l'amagatall on perdre's, els arbres són sacsejats amb la impunitat dels desitjos no compartits, la pluja és més inoportuna i imprudent que els amors sobtats, i a mi tal luxúria de desassossecs sempre m'ha semblat un malbaratament de bilis negra. La melancolia, la vertadera melancolia -deixem-nos de succedanis amb planeta inclòs- sol expressar-se amb signes inequívocs de joiosa complaença amb la vida mentre alguna cosa s'esquinça al teu pit. La melancolia és viure dues realitats irreconciliables i simultànies que moririen si gosàrem separar-les. Jo, ara, veig avançar amb plaer els núvols de plom que han dut l'amorosa pluja sobre la ciutat. L'aire humit porta l'onatge al balcó de casa. Aquest matí, però, mentre pedalava cap a l'interior, veia els esponerosos castells de cotó d'aigua sobre el mar. El sol lluïa de matí de festa i jo donava l'esquena al poderós espectacle del món, capficat en les pedalades habituals pels llocs habituals i amb el resultat habitual de fer melangiós recull d'impureses, de vida. Crec que l'observador, aquell que veu el món sense jutjar-lo, és la quintaessencia del posat melancòlic. I pocs observadors són tan aïllats del seu entorn com aquells que ho fan conscientment al damunt d'una bicicleta. I el que dic no impedeix gaudir-ne del paisatge. Molt al contrari, és absolutament necessari donar-li l'esquena a la realitat per a mantenir l'equilibri i observar amb mínima lucidesa el meravellós pla seqüència que qualsevol etapa ciclista n'és. No deixarem, però, de pedalar. No deixarem aquesta profitosa melangia del moviment compassat, l'observació difusa del que veus sense reconèixer-ho obligatòriament, o potser l'espectacle, des de la quietud, es tornarà insuportable.


D'ací

8 comentaris:

  1. Vista la realitat que ens administren, girar-li l'esquena --o, si més no, distanciar-s'hi prudentment-- ha esdevingut absolutament imprescindible per a mantindre un equilibri precari. I així i tot, hi ha vegades que seguir pedalant (o caminant) representa un esforç titànic.

    Brutal el vídeo dels voltors! Hui he estat jo amb els nostres (els del Projecte Canyet d'Alcoi) però aquells encara no mengen en taula parada... Salut!

    ResponSuprimeix
  2. molt bó el text i molt bó el video!!!beset

    ResponSuprimeix
  3. Bravo, pero m'has deixat fet pols amb el video dels voltors.

    ResponSuprimeix
  4. Doncs és clar, almenys, que els d'Alcoi, el voltors, tenen bon sentit i no combreguen amb segons quins o quines que tots sabem. Salut!

    Gràcies, Concha. Com diu l'Alfred és brutal.

    Moltes gràcies, José Luis. A més, els sorolls dels plats humanitzen encara més aquesta rapinyaria.

    ResponSuprimeix
  5. el vídeo em recorda mitologies gregues....el text bellíssim i moltes lectures....salut i alegria!

    ResponSuprimeix
  6. Elfree, té una capacitat simbòlica molt gran. Gràcies. Salut i alegria, vinga.

    ResponSuprimeix
  7. Jo et puc parlar de l'excursionisme i les seves caminades. A mi, caminar, de tant en tant em serveix per alienar-me del món absolutament. Sembla contradictori, doncs allà ets entre cims altívols i grans paisatges i normalment et sents més en comunió amb aquest món... però és que la comunió celestial arriba amb el món de veritat, del qual venim. Això, porta, a la vegada una desconnexió brutal de tota la merda que s'acumula a les valls, a les planes i en direcció al mar. L'aigua fresca, neta i salvatge dels rius pirinencs es torna en porqueria bruta i inservible un cop masegada per la mà de l'home... i totes les neures que aquest du a sobre.

    ResponSuprimeix
  8. Potser aquest cims altívols són l'últim reducte d'una puresa que sembla impossible al nostre temps. Salut.

    ResponSuprimeix