Melancolia

No deu ser indiferent a la meua propensió melancòlica el fet d'haver obert els meus ulls al món a començaments de Setembre. L'estiu s'acomiada, arriba el melangiós Octubre, la tardor, les fulles caigudes no saben l'amagatall on perdre's, els arbres són sacsejats amb la impunitat dels desitjos no compartits, la pluja és més inoportuna i imprudent que els amors sobtats, i a mi tal luxúria de desassossecs sempre m'ha semblat un malbaratament de bilis negra. La melancolia, la vertadera melancolia -deixem-nos de succedanis amb planeta inclòs- sol expressar-se amb signes inequívocs de joiosa complaença amb la vida mentre alguna cosa s'esquinça al teu pit. La melancolia és viure dues realitats irreconciliables i simultànies que moririen si gosàrem separar-les. Jo, ara, veig avançar amb plaer els núvols de plom que han dut l'amorosa pluja sobre la ciutat. L'aire humit porta l'onatge al balcó de casa. Aquest matí, però, mentre pedalava cap a l'interior, veia els esponerosos castells de cotó d'aigua sobre el mar. El sol lluïa de matí de festa i jo donava l'esquena al poderós espectacle del món, capficat en les pedalades habituals pels llocs habituals i amb el resultat habitual de fer melangiós recull d'impureses, de vida. Crec que l'observador, aquell que veu el món sense jutjar-lo, és la quintaessencia del posat melancòlic. I pocs observadors són tan aïllats del seu entorn com aquells que ho fan conscientment al damunt d'una bicicleta. I el que dic no impedeix gaudir-ne del paisatge. Molt al contrari, és absolutament necessari donar-li l'esquena a la realitat per a mantenir l'equilibri i observar amb mínima lucidesa el meravellós pla seqüència que qualsevol etapa ciclista n'és. No deixarem, però, de pedalar. No deixarem aquesta profitosa melangia del moviment compassat, l'observació difusa del que veus sense reconèixer-ho obligatòriament, o potser l'espectacle, des de la quietud, es tornarà insuportable.

D'ací