dijous, 18 d’octubre de 2012

Un sueño realizado


"lo comprendí todo claramente como si fuera una de esas cosas que se aprenden para siempre desde niño y no sirven después las palabras para explicar" (J.C. Onetti, Un sueño realizado)

No, no t'assabentes. Ni de bon tros. Què és el que aprens de xiquet que les paraules mai no podran explicar? Diuen que la infància és feliç, però jo vaig patir, i molt. Tenia por a la nit. Tenia por al matí. Tenia por a la por. I esclatava d'alegria davant d'un pit de pollastre torrat. El temps s'aturava davant el rotgle ple de xavos negres i monedes de deu cèntims, la trompa llançada amb la fúria d'un colp de puny o aquell clot fet al fang mig sec que rebia el màgic nom de gua. No teníem res, i ho teníem tot. Teníem el temps i els ulls. Teníem el carrer i els olors. Els genolls plens de ferides i els llavis tallats pel fred. Ningú no ens controlava. A la ciutat hi podies viure. Què saben els nens que les paraules mai no podran explicar? Hi havia qui es menjava els mocs amb deler. I d'altres les ungles. Hi havia qui es passava les hores mirant la llum del sol desfeta pel magnolier i qui no alçava l'esguard de terra gaudint el moviment del món sota els seus peus. I arribat el moment t'adonaves que sabies caminar en bici i no t'ho podies explicar ni ho intentaves. ¿A qui li agrada patir prenent consciència de la pròpia respiració? Ara inspire, ara expire. I torne a começar. I comence a ofegar-me. I respire a fons. I esbufegue. I el pols se'm dispara pedalant cap al cim. I potser la nostra memòria no havia sentit parlar sinó d'una nostàlgia que no comprenia, la dels altres. I l'oblit no es nodria dels records sinó obertament de la mentida, ni la tristesa era tristesa sense un xic de melancolia. Senzillament hi érem. Com els gats que travessaven la jungla dels jardins sense assabentar-se, sense adonar-se del dia dijous ni el sant del calendari, però gaudint la joia del pit trencat de l'ocell sagnant als seus dents. Era un present sense ara, abans o desprès. Era. I si a la nostra mà estigués el retorn d'aquell instant que resumeix la felicitat de la innocència, la felicitat pura que llavors hi creus eterna, que era amagada al mos de la magdalena, al sabor del fenoll trencat, al greix de la bici, al cautxú de la roda. I si al nostre somni estigués l'escena, aquell present que va conèixer la felicitat de la flassada a la nit, la pedalada al matí sense adonar-se, sense assabentar-se del que suposava la possibilitat futura de realitzar-la, aleshores potser…

5 comentaris:

  1. Molt evocador, però em farà una mica de mal, mentre el llegia la nostàlgia m'estava mirant de reüll.

    ResponSuprimeix
  2. "la felicitat de la flassada a la nit", això no m'ho treu ningú. Jo sí que vaig ser feliç de petita, a banda de ser molt "patosa" i no aprendre a anar en bici fins al cap de dos anys!

    ResponSuprimeix
  3. Noi, m'has emocionat. ¿Recordes "El rio" de Renoir?

    Això em comença a semblar molt seriós. Bé, de fet no comença, ja fa temps.

    ResponSuprimeix
  4. precios, quan el text em commou no hi ha paraules com en la nostra infantesa...enhorabona i beset!!!

    ResponSuprimeix
  5. Jp, això és perquè vares ser feliç. Gràcies per passar.

    Helena, doncs t'ho regale. I si saps pedalar ja no ets cap patosa. Moltes gràcies.

    José Luis, sí me'n recorde. ¿Molt seriós?, vols dir que deuria anar metge? Gràcies i una abraçada.

    Concha, doncs vaig estar temptat de posar-ne la foto que Rosa et va penjar al FB. Un bes.

    ResponSuprimeix