L'aparent impossibilitat

El treballador infatigable

Diuen que tot allò que diem viatja per l'espai interestel·lar i mai no desapareix. Hauríem de tindre molt en compte el que diem, és clar. Diuen que tot allò que sentim queda als malsons dels que ens han conegut. Bé, dels que ens han patit. D'això, la peremptòria necessitat d'un bon gruix de misses per la salvació eterna -l'eternitat i un dia, s'entén- de la nostra ànima. I tot i que ara mateix no faig memòria de qui ha pogut dir aquesta darrera cosa dels sentiments, i, per tant, m'ho acabe d'inventar com a recurs literari, hauríem d'anar en compte amb ells, si és que tal cosa es pot fer. Més preocupant podria semblar esbrinar el què passa en tot allò que pensem. Però la meua experiència em tranquil·litza d'allò més, perquè, objectivament, no només li rellisca a tothom, sinó que u mateix no sol donar-li massa importància. I concloc. De tot allò que fem, la mateixa forma verbal profetitza en què quedarà convertit desprès de l'Apocalipsi. Fem interestel·lar, evidentment, però fem. D'aquí, la seriosa dificultat en que allò que diem, sentim, pensem o fem puguen creuar el mateix camí, el mateix punt i el mateix moment tots plegats. És a dir, ser mitjanament conseqüents. O el que en termes ciclistes podríem enunciar com a l'aparent impossibilitat de l'ésser humà d'igualar l'eix de pedalier d'una bici moderna. Perquè aquesta peça, l'eix on van enganxades les bieles, sempre amagada dins el quadre, és el veritable cor d'una bicicleta. I com a cor té sentiments, però mai no els evidencia. Donarà totes les voltes que la força del ciclista li faça fer, però mai no pensarà si són moltes o poques. Mai no dirà: aquest rodament és meu. Ell hi és per a bategar i fer camí. I per tant mai no farà el que no toca, és a dir, quedar-se bloquejat, pose per exemple, morir, a no ser que el maltractament haja estat molt cruel i continuat. I és que l'eix de pedalier té una història ben curiosa. Va començar com un conjunt de peces individuals, desmuntables i intercanviables. Vegeu-lo al sobre, a la foto intitulada El treballador infatigable. Aquest treballador ens obligava a tindre certes precaucions de tant en tant, lubricar-lo, canviar-li els coixinets que n'estaven danyats i anar molt en compte a l'hora de tornar-lo a tancar. No era gens fàcil deixar-li l'ajust més adient, que es caracteritzava per un rodament de fluïdesa hidràulica, ni massa tou i amb folgança -el que significaria la seua pròpia destrucció- ni tan comprimit que malbaratés els coixinets i dificultés el pedaleig. Tot un art de precisió i equilibri. I teníem que estar ben atents, per tant, al que ens deia, feia, pensava o sentia. Perquè la nostra marxa depenia del seu bon estat físic i mental, per així dir-ho.

L'esclau modern

Però desprès varen inventar -jo diria que els japonesos- els eixos segellats -mireu la foto d'ací dalt, la que anomenem L'esclau modern. Tots els entrebancs de sempre desapareixien com per art de màgia. Només tenies que enroscar-lo al quadre. Sense manteniment. Els rodaments eren dins d'un cartutx gairebé infranquejable, ple a vessar de greix infinit i un dia. Com un ruc, l'esguard del qual ha estat cegat i girarà eternament -i altre dia- a la sènia o el molí. Com un esclau modern, fashion, bon disseny, però que tot i sentir, mai no diu el que pensa; però que tot i que fa, mai no pensa el que diu. I jo, per si de cas, llig en veu alta cadascuna de les pedalades que sento, cadascun dels pensaments que faig.