Draps bruts

Roda lliure

Tothom coneix aquella dita de: Els draps bruts es renten a casa; que, a més, té pinta de ser una traducció ben literal de la dita castellana, o viceversa, vés a saber. Tothom sap, també, que la dita dita avui en dia està més passada de moda que la Charito -expressió de rabiosa actualitat, tot i que va nàixer d'alguna Consol demodée-, doncs sembla esport nacional rentar les misèries personals en aigües estranyes, la qual cosa permet que tothom -i van tres- s'acabe assabentat del que l'importa i del que no. És clar que mai no defendré aquella hipocresia de temps enllà, no tan passats de moda com la Charito, dissortadament, als quals tots semblaven deixebles de les mares ursulines o dels pares maristes, és a dir, un model d'impostura cristiana de comunió diària i escopinada jesuítica. Ara, un grau d'intimat zero o sota zero pot tindre efectes devastadors, entre altres raons, perquè el recurs a la mentida és quasi obligatori per mirar de superar determinades realitats no per conegudes i reconegudes menys obscenes. Prenem per cas la bicicleta que s'ho fa sola. Sí, sí, n'hi han bicicletes que no semblen necessitar els ciclistes. ¿Lleig, oi? ¿O no? Bé, no entraré en disquisicions morals, déu me'n guard. La qüestió és que hi són, i s'ho fan, que és al que vaig, davant fins i tot d'altres bicicletes, que com us ho podeu imaginar, es posen a cent. Al principi fan com que no volen la cosa: un parell de pedalades només. Però la resta del grup es posa alerta: ja comencem!. Les pedalades d'aquest plaer solitari, of course, li deuen molt a la pròpia imaginació, un bon esforç mental -sempre poden ajudar-s'hi d'alguna imatge en paper o virtual de l'Oronet, pose per cas- i són a l'inrevés, és a dir, cap a la roda del darrere, i per tant, fan sorollet. Ja sabeu, si anant en bici deixeu de pedalar, el pinyó comença a fer el sorollet que li és tan característic. I el mateix passa, si pedaleu cap a enrere sense menejar la bici. El que es diu roda lliure. On estaven?... Ah, sí, que pegaven un parell de pedalades gràcies al pensament i com qui no vol la cosa. Però sí volen la cosa, heus ací el problema. I comencen a pedalar amb alegria. Hala, vinga, i cada vegada més fort, amb més fruïció. Vinga, vinga, que el món s'acaba. I clar, la cosa, com és en petit comitè, doncs s'encomana. I en un tres i no res, totes les bicis del taller o la botiga o fins i tot les que tu tens a casa semblen un eixam de cigales cantant i gaudint la ruta que no trepitjen, una mena de brindis al sol, de pedalada panteixant totalment estèril, però plaent, si atenem a l'alt grau d'interès que hi posen. El ciclista davant la dita situació s'excita, evidentment, sent al seu dintre la necessitat imperiosa de pujar-s'hi i pedalar, encara que siga a l'inrevés i no es moga d'on és. Tot siga per la meua estimada bici, es diu. Ara, hem de reconèixer que aquest tipus de pedalada a l'estil del cranc, no només cansa, sinó, el pitjor, avorreix. Però l'amor és cec. Bé, la cosa no hagués tingut major importància de no ser perquè aquest tipus d'intimitats s'han airejat a la xarxa, diguem, marrana. I ja tothom -i van quatre- ha vist a la dita -i van un grapat- bici fent-s'ho ben sola amb l'excusa de pujar-li l'ànim pedalejador al seu benvolgut amo. Sé que me n'Olvido alguna cosa, però que em maten si… Ah!, sí, quina cosa. És una tonteria, ja veureu, però i ¿com s'ho fan les bicis de pinyó fix, és a dir, les que no tenen l'engranatge que permet deixar de pedalar en marxa, o bé pedalar a l'inrevés, o bé deixar anar la imaginació? A mi, em recorden els kikos.

Pinyó fix