Sotaiguament d'una bici o l'ontogènesi de la perversió

Fa uns dies, la inestable tranquil·litat de la nit va veure's alterada, de sobte, més enllà del que és habitual a una de les ciutats més alterades del món. Colps, sorolls metàl·lics, improperis, amenaces, un estira i arronsa de no parar, veus crispades de dos joves que semblaven haver-la pres amb una bici de l'estació de Valenbisi que és baix de casa, a la plaça. No seria la primera. De fet, fa uns mesos hi havia una que semblava un vuit trencat, un nyap, però que no havien aconseguit arrancar del seu enganxament. Bé, això va ser el que jo vaig pensar. Doncs, ja s'ho faran, va argumentar la meua mandra incívica, que l'edifici de la policia local és a l'altra banda de la plaça; caram, ara que havia agafat el fil mòrfic i per fi dormia. I no hi havia començat a imaginar-me per on anava el somni incapaç de retornar, que alguna cosa va explotar. I varen saltar tots els meus indicadors d'alarma. Això és una roda de la bici que els hi ha rebentat, i les de Valenbisi porten rodes massisses. Pensar-ho i començar a alçar-me del llit va ser tot una. No m'havia posat les ulleres ni les babutxes, que vaig sentir un xooooff monumental. Fos el que fos que havien furtat o malfet, ho havien llençat al fons de la font del bell mig de la plaça. Vaig mirar per la finestra i ja no hi havia cap lladre o energumen o qualsevol espècimen d'aquestes espècies que campen per la ciutat amb les seues petjades reptilianes. La plaça era buida. La font més quieta que si l'hagués cantat Machado. I l'actuació de la policia local, no cal dir, brillava ostensiblement per la seua absència, com sempre. La suposada bici devia estar a la bassa, tota coberta pel verdet de l'aigua. I jo no la hi veia a la foscor de la nit, a l'obscuritat de la raó. A l'endemà li vaig fer la foto postmortem que teniu al sobre. I la vaig reconèixer. He de dir que per certes coses tinc una memòria fotogràfica. Aquesta bici algú o alguna l'enganxava als aparcadors que són al costat de l'estació esmentada, per les nits. I llavors va començar la meua exquisida reflexió filosòfica sobre la naturalesa i ontogènesi de la perversió. Una meditació assenyada, que en qualssevol dels cassos no deixaria m'endugués als tèrbols atzucacs de la ira. Així, vaig preguntar-me: qui pot ser tan fill de la grandíssima p… per maltractar aquest miracle de la intel·ligència humana que és una bicicleta? Només la perversa mentalitat d'uns malpa… pot venjar en un ésser indefens les seues rancúnies personals. Anaven per ella, aquests rebordonits descastats. Perquè si l'objectiu era fer-li una cara nova al seu propietari, i no podien, quina culpa té la pobre bici, recontracabro… de mer…? I si la cosa va de violència gratuïta, doncs ja la podríeu haver desfogat amb la mateixa fonteta dels coll… que és a plaça, i que n'és un insult consuetudinari -i remarque consuetudinari com a prova fefaent de l'elegància de la meua línia de pensament- als ulls de qualsevol persona medianament llegida. Mai de la vida m'havia trobat, face to face, amb la perversió en estat pur, aquella que ataca el que més t'estimes, la tendresa, el teu taló d'Aquil·les. Ara sé, almenys, quins sorolls produeix, tot i ser, diuen alguns, coneguts, proves que déu nostre senyor gaudeix de sotmetre'ns.