diumenge, 1 d’abril de 2012

El crani d'en Schiller


Feia temps que volia pujar a la bici al meu benvolgut Johann Christoph Friedrich Schiller. Potser les raons són més bé personals. Però un individu que diu: Voy a defender la causa de la belleza, ante un corazón que sabe sentirla y manejarla con toda su fuerza. En el curso de estas disquisiciones será preciso acudir a los sentimientos tanto, por lo menos, como a los principios. Vuestro corazón toma sobre sí la parte más difícil de la tarea. Un tipus que pensa aquestes coses té moltes possibilitats de fer un tomb ciclista amb mi. Haig de dir que, tot i la meua debilitat schilleriana, no trobava la manera convincent de fer-li pegar unes pedalades per les meues més benvolgudes contrades. Fins que aquest matí la pròpia activitat ciclista m'ha donat una solució sorprenent. Pedalejava direcció a Marines vell. El tros que duu des de Bètera als estreps de la serralada de la Calderona a Olocau és una línia recta que puja d'amagat, un falso llano que és diu a l'argot ciclista. Un recorregut que t'inclina, irremediablement, a la meditació d'alçada. Doncs bé, anava jo en plena meditació transcendental quan he notat com que el casc se'n feia gran de sobte o ben bé el meu cap perdia part del seu volum habitual. Podríem pensar que pedalar i pensar tot plegat són dues activitats que més val fer-ne per separat, ja que el perill de reducció instantània del teu crani és més que evident. I he pensat en el Schiller. A hores d'ara, i possiblement a l'infinit i més enllà, mai no sabrem on és el crani del poeta, dramaturg i filòsof alemany. I és que al pobre Friedrich el varen soterrar a una tomba massiva per a personalitats. Però al poc es varen penedir, i buscaren amb l'inestimable ajuda de Goethe i el batlle de Weimar les seues despulles. Sembla que el criteri del cap més gros no va ser gens encertat, i que a saber on és el crani del Friedrich, tot i que les males llengües diuen que el Goethe el va estudiar d'amagat. El que hagués donat per observar aquests estudis a través d'un forat ben dissimulat. La cosa té el seu entrellat. Al meu cas, aquesta sensació de reducció sobtada del crani o jibaració té una explicació ben senzilla, perquè ja és la tercera vegada que una de les tires de plàstic que m'acoblen el casc ciclista al clatell es trenca. D'això l'experiència d'expansió. En el d'en Schiller ho tenim més magre. Què sabia dels shuars o jíbaros l'omnipresent Goethe? Què va fer amb el pobre crani del Friedrich? ¿Potser mai li va perdonar els retrets que el Friedrich li feia per la seua relació adúltera amb Madame Vulpius, i per la qual cosa el Goethe li retreia, al seu torn, la seua malaltissa passió tan incòmoda socialment pels jocs de cartes? Ves a saber. El dubte, però, que em corroeix és si el trencament i retrencament del meu casc es deu a l'expansió immoderada que el meu crani experimenta en pedalar i meditar tot alhora. Però ves a preguntar-li ara als savis alemanys que tot i no saber on poden tindre el seu cap, bé que ens porten a tots de crani.

8 comentaris:

  1. ves en compte amb el casc que cap només tenim un ... m'encanta la frase de Schiller!beset.Ah i el post molt bó com sempre.

    ResponElimina
  2. La temperatura de fusió del plàstic és la que és. I és clar, si barrines tant en aquests "falsos llanos" és normal que la superis i tot peti!

    Em fas recordar, també, les meves llarguíssimes estones de pensaments d'aquí cap allà quan faig muntanya amunt i avall. Grans moments, sens dubte, en que un posa ordre (ni que sigui teòric) a les coses de la vida!

    ResponElimina
  3. Amb tant de crani el bo de Schiller devia anar de cap. Perdó (rubor). Quan, pedalant, t'agafa per la cosa del pensar, fins el punt de petar el casc, no tens unes terribles temptacions de parar i escriure?

    ResponElimina
  4. Crec que l'expressió anar de cap o de crani Shiller la devia experimentar ....jo crec que va perdre el cap molt abans que es morís...ja se sap el pensar molt de vegades fa tan mal com pedalar sense casc i caure pel barranc....cosa que a tu no et passarà perquè on poses la bicicleta posés el cor i les cames ....

    ResponElimina
  5. Dedueixo que no portes tub d'escapament de gasos al casc, greu imprudència.

    ResponElimina
  6. Concha, aniré en compte. Gràcies. Un bes.

    Porquet, la major part de les idees que després passe als posts em venen al cap al damunt de la bici. Imagina't la temperatura. :)

    Clidice, me'n refie de la meua memòria. De fet, crec que és millor aprofitar l'etapa per a una mena de reelaboració constant a cop de pedal del que després també modificaré en escriure-ho. Què hi farem?

    Elfree, la va gaudir, de segur, post-mortem, com si diguérem. :) Bé, del que dius del cor i les cames, ho intente, és cert.

    José Luis, no els hi dónes idees per a la futura ITV de bicicletes que està al caure. :)

    ResponElimina
  7. Diuen que es pot estar més estona sense respirar que sense pensar. Curiosa la història del crani de Shiller. Em pregunto si pot tindre alguna relació amb aquest fragment al principi del Faust:
    Y tu, vacía calavera, ¿por qué me miras con sorna, cual si me dijeras que tu cerebro, desconcertado en otro tiempo como el mío, buscó la serena luz del día, y sediento de verdad, erró lastimosamente en el triste crepúsculo?

    ResponElimina
  8. Brian, n'estàs segur? Perquè el Rajoy respira amb una frecuència normal i dubto que pense alguna cosa... :) I el que dius del Faust no m'estranyaria gens ni miqueta. Gràcies per passar.

    ResponElimina