La remembrança del paradís

De tant en tant, agafar la bici un diumenge pel matí -o qualsevol altre dia, per suposat- i fugir de la quotidianitat que t'ensumes, pot significar un retrobament d'allò que tant t'estimaves sense saber-ho, d'allò que mai no vares conèixer, però que, pel que es veu, dormia el somni dels injusts als teus indrets més íntims, a l'espera d'un despertar fet a parts iguals d'estricta bellesa i tendresa intemporal. Què vull dir? No ho sé; d'això, escriure-ho. Aquesta experiència no és literària, però l'he reconeguda als interversos i a les interlínies del món. El seu moment és del tot imprevisible, capritxós, enlluernador, tal i com l'amor. Poden passar anys i panys sense que s'obren en tu, una rosa de gebre, un gessamí a deshores. I un matí, dels que diries per a oblidar des del punt de vista del ciclisme esportiu, et colpeja no una sinó dues voltes, i tota la remembrança del paradís t'aclapara amb l'embriac déu que suspèn l'engany del temps fluint amb la mateixa eternitat pactada i mentidera dels rius. Mai no n'he pogut creure'm els empirismes... i en sóc un escèptic. Però comprenc que duc al meu sobre records manllevats sense demanar-ho. Si no, com puc explicar-me que aquella casa encalcinada del diumenge fos banyada de la llum freda i el cel de cendra dels penya-segats oceànics del nord de França, del costat de Lézardrieux, prop de Paimpol, Bretanya. Una escopinada de blanc ferotge al bell mig de la pedra negra i la gespa de vidre glauc d'un mar sense sirenes? O que per l'aire s'expandís l'aroma de fusta i peix trencat d'un moll bressolat pels càntics i precs dels mariners abans de partir baix el bateig melancòlic del Preludi de César Franck? La mateixa música que algú tractava de tocar al piano ultramarí d'aquell casalot amagat al barri de Nazaret entre deu palmeres caigudes, dins un clot d'oblit i ombres, cambres d'incòmoda sensualitat, flaires tendres de perfum profanat, tabac dolç i conyac vessat a la tauleta de marbre del jardí atlàntic: al fons, l'horitzó pactat; al rerefons, l'extraradi abissal de l'ésser regirant entre les fustes del seu propi taüt. Viure o escriure, heus ací el dilema. Què fer, però, quan les interlínies envaeixen els lapsus de vida? Escriure que vius. El paradís, si existeix, deu ser la remembrança conjunta de tots aquests esquinçalls d'amor i bellesa compartida que duem tatuats a la sang dels llavis, els ulls, els dits, l'oïda o l'hàlit que ens insufla fins a la darrera pedalada.