divendres, 16 de març de 2012

Por las noches madrugas mucho

Por las noches madrugas mucho. D'ací

He arribat a la conclusió que la sala de rehabilitació, on l'obstinació del meu colze esquerre en no millorar -sinó és al seu particular i capritxós ritme de ciclista- m'ha amorrat, és, amb tota seguretat, el famós, llegendari i ja cessat teològicament, llimbs. Categoria una i plural. Típica paradoxa, com mana la santa-mare-església-catòlica-romana en tots aquells casos que tenen les coses de pes al Vaticà, una mena de declinació de la paradoxa (ja parlarem en pròxim post del Tres en uno) Per tant, i amb la col·laboració de la deessa Paciència, he deduït que si millores dels teus maldecaps mecànics in corpore, acabes a l'infern, és a dir, tornes a la vida quotidiana; i si la cosa no s'aclareix, doncs directe al Paradís. Es que no era una luxación, sino que le había tocado la hora. Y esa hora dónde toca, duele, y mucho. Us diré, així, en petit comitè, que jo no sóc d'allò que diuen cabut, una persona obstinada, sinó és en pedalejar, més que res per peresa o comoditat; ben al contrari, em plegue amb certa facilitat a les circumstàncies, si aquestes fan el favor, al seu torn, de deixar-me en pau. Però el meu colze esquerre deu ser la part més cabuda i obstinada de la meua modesta anatomia, què hi farem?. A la Sala -tot i que li diuen gimnàs, és una Sala d'Espera Límbica- deambulem, com a éssers límbics que som, aïllats de qualsevol semblança amb la realitat coneguda. Uns, fent força contra parets que mai no cedeixen. Movent corrioles o manetes que no alcen cap cosa ni giren res. O dibuixant coreografies efímeres de molt dubtosa estètica. N'hi ha una cantonada que la tenim feta pols, la pobre, però ahí està ella, incòlume, com el mur més lamentable del temple de Jerusalem. Uns li peguen cabotades, d'altres l'empenyen desesperats amb els braços, l'esquena, les espatlles… Res, la cantonada no dimiteix, com si fos la versió enrajolada d'una Sánchez de León o d'un Antonio Moreno, o el Cotino o la Rita o el Blasco o… Bé, tant s'hi val, quin fàstic! D'altres, jo mateix, rebem tractament de xoc: corrents elèctrics directes a la medul·la òssia que t'ericen els cabells d'ací, d'allà i d'enllà o acullá. I que només serveixen com a excusa d'espera que t'esperaràs. Però el/els llimbs també donen per a la conversa, la meditació i el xafardeig límbics, of course, activitats mentals no mecàniques i, sorprenentment, no prohibides encara, malgrat la disciplina que amb mà de ferro ens imposa l'ama del corral, una tal… bé, diguem-li Amparette. Avui mateix, la seua companya (fan com els policies als interrogatoris de les pel·lis: una va de dolenta, l'Amparette; i l'altra, de col·lega) Doncs, com us deia, avui, la companya, la col·legui, diguem-li Alicette, ens ha fet cinc cèntims del seu darrer somni rere l'espill. Diu, que venia a treballar caminant pel carrer, però que tenia que passar per Toledo. A mi, no sé ben bé el perquè, m'ha vingut al cap el Diablo cojuelo. Sí, ja sé que l'acció és al Madrid del S. XVII, però són les coses del/s llimbs. Diu, l'Alicette, que desprès plovia. I una de les dones que rep tractament de xoc al meu costat li comenta molt seriosament que no es preocupe que la pluja és senyal de purificació, de rentada espiritual, com si diguérem. Però la cosa ha trepitjat un terreny tèrbol quan l'Alicette diu que al mateix moment estava al llit amb altra persona -i no ha dit que fos el seu marit, tate, aquí hay tomate- i amb una criatura. Mare de déu, mare de déu. Mentre, a més, veia una teranyina de punt de ganxet… Eso es bueno, ha afegit la comentarista de xoc, significa dinero. Però, però... a la teranyina hi havien uns petits conills -senyal de promiscuïtat, matisa la del xoc- amb cos i potes de saltamartins. Ay, ay, nena, no me digas eso! -li amolla espantada la pitonissa de xoc. Mare de déu, mare de déu. I que ella, l'Alicette, no s'ho ha pensat dues vegades i els ha anat ofegant amb les seues mans! I la Sibil·la en xoc ha quedat emmudida. Què que? Què em digueu?... Pues que por la noches madrugas mucho… Qui ha fet aquesta intervenció, brutal des del punt de vista del surrealisme, és el graciós. Sí, a la Sala no ens en privem de res. També tenim de graciós. Tots els dies ens diu el mateix entre rialla va rialla ve: vecina, -és que coincideix amb una veïna d'escala, força major que ell i ben matinera- ya me ha ganado, que se me han pegado las sábanas, i riu com un beneït, que es descollona a compte de l'abuela, mira, que ho troba pel que es veu la mar de xistós. Doncs, com deia, el dels llençols pegats acabava d'entrar a la Sala fent bots de saltamartins, que no sé què té al quàdriceps dret, però que fa unes carasses de sofriment i esforç en cada bot que dóna ganes d'ofegar-lo amb la mateixa tècnica que acabava d'explicar l'Alicette. (Llegiu aquest final en veu baixeta, per favor, que no s'assabente ningú. Xiiissss!) I és que el Centre de Salut l'han instal·lat a l'antic edifici d'un escorxador, siiií, com ho esteu sentint, no diré qual pa' no fer por als xiquets. I a la porta de la Sala d'Espera Límbica -sí, la nº 6, com ho sabíeu?- n'hi han dos caps de porc de pedra, cadascú a un costat de l'entrada. Si puc fer-ne fotos de tapadillo, ja les penjaré al post més endavant. Xiiisst! Silenci!, que ve l'Amparette.

6 comentaris:

  1. molt divertit el post, espere que acabis aviat aquesta rehabilitació, pel mal que et pugui fer prque si és per les històries són suculentes i diveridas, el relat de Chejov genial!beset.

    ResponElimina
  2. La rehabilitació potser sí, però que el colze acabe bé del tot, ja no ho sé. Un bes.

    ResponElimina
  3. Gairebé surrealista, aquest post i el lloc on fas rehabilitació. He rigut força, però em sap greu que encara estiguis fotut del colze.
    Molta sort!

    ResponElimina
  4. Doncs sí, la cosa s'allarga potser massa. Però com que no hay mal que por bien no venga aquesta Sala no té desperdici. Gràcies per passar.

    ResponElimina
  5. Vaig passar per una experiència iniciàtica similar, el meu cas eren els canells fisurats ran d'una caiguda fent cross, i em van donar per alguns apunts. Són genials les sales de rehab, s'hi hauria de passar obligatòriament si es vol escriure. Millora't!

    Diuen que lo sinyó rei dels espanyols es va adormir en públic? La notícia fora que es va despertar en públic, no?

    ResponElimina
  6. Tens raó, Clidice, avui mateix el que ha passat en els maleïts elèctrodes no té desperdici. Lo sinyó, també és cert, dorm en públic amb una destresa envejable.

    ResponElimina