Les plaisirs démodés

Que la bici té alguna cosa d'antiga, de plaisir démodé, és per a mi una redundància. Direu: doncs mai no havia estat tan de moda com ara; mira, si no, tots els Cycle Chic de lo món mundial. Sí, és cert. Però també han estat sempre de moda l'amor i l'odi, l'assassinat i el bes, les quatre saisons i les clairs de lune, i són més antics i antigues que l'arna. Fa temps que hi pense, que li pegue voltes al cap. En alguna cosa més objectiva que les llàgrimes de vellut ha de recolzar-s'hi aquesta intuïció dels seus valors atàvics -em dic obstinadament mentre pedalege i mentre vaig en bicicleta. Però no acabava de trobar-li raons d'eixes, com diria?, d'eixes que s'anomenen irrefutables, és a dir, d'aquelles que estan al darrere d'expressions lapidàries com: ahora no es el momento… (ah!, doncs si ho diu sa excel·lència financera, punto y pelota, no fotem) sempre que algú parla d'exhumar cadàvers amb memòria o nadons mortinats, el taüt buit dels quals va rebre els plors que mai no tanquen les ferides d'una mare. O sempre que es lluita per l'antiga dignitat, mai aconseguida, de tots els éssers humans, fins i tot els més menyspreables, aquells que mai no s'avergonyeixen de les seues misèries conegudes i privades: Emarsa, ONG's de cooperació amb el delicte organitzat… Cotino! Blasco! ja estan al vostre darrere. Ya están aquí, que deia la nena rossa de pèl planxat de Poltergeist, ja que en citem morts vivents. Però parlava de bici i antiguitat, cony, que sempre me'n vaig pels cerros de Úbeda. Per cert, i és l'última digressió, us ho prometo: on collons està el Rouco? Què em digueu?... ¿On és, més callat que una puta, amb perdó de les meues benvolgudes i sofertes meuques? Per què no ha eixit al carrer esquinçant-se els seus hàbits de lluenta seda negra davant d'aquesta franquícia de l'avern que ens cau al damunt en forma d'Eurovegas? Puterío, màfies, ludopaties, drogues, accés incontrolat dels menors al joc, tabac a dojo, barrancs d'alcohol, terres mítiques de quimeres desoladores i vida més pecaminosa, no cal dir, que el bes d'amor de dos homes enamorats. On és el Rouco? Eh!, Ratzinger, Benitoooo, Pàpaaaa (que és el Kyrie eleison dels fills mai no mortinats dels mestres mercaders del Cabanyal: els meus benvolguts gitanos) on és el flagell dels heretges, l'assot, el martell dels pecadors? On és? Personatge infalible, Benet, parla, no calles tu també com una… Potser li té por als escurabutxaques, tot i que ell sembla un tragaperras -en tots els sentits- amb el do de la ubiqüitat, i nat. Sí, ben nat... Bé, sembla que ningú no em contesta. Serà cosa d'aquesta tonteria o mal costum de clamar al desert moral i evangèlic, sí cal dir, que els posseeix. Ja pots clamar, ja, Vicicle. Ara que pense, potser no me n'he anat tant del tema, perquè la raó del meu embadaliment no és sinó el que jo anomene mecànica sensible. Si, la bici és un demostratiu de la sensibilitat dels meus estimats afers mecànics. La sedosa translació de la cadena de corona en corona amb la sotilesa de les frases en aparença intranscendents del meu estimat Marcel. Una sensibilitat mecànica que fuig del foc, de la terra cremada que és el món digital, de l'electrònica com a mitjà sensible, i dels amos del pecat. Pedaleges. Canvies de marxa, jugues amb les desmultiplicacions, i és com si li digueres a la teua benvolguda bicicleta: ton coeur contre mon coeur malgré les rythmes fous. Ballem, doncs, estimada, fins a l'eternitat i un dia, tal i com ens ensenyà el mestre Theo. Llàgrimes de vellut amb un frec d'oli de vaselina. Plaisir démodé. Com le printemps, de sempre.