El cas Satie

Fa uns dies, el meu benvolgut amic Lapsus Calami, em va fer una consulta via e-mail. Monsieur Calami, tenia dubtes sobre l'aversió -són les seues paraules- que el Satie -el compositor normand- tenia vers la bicicleta. Diu que el vade retro bicyclette el va descobrir als fulls d'un dietari que el músic va redactar abans de morir (sic) -quina casualitat, no?, no ho deixà pa' desprès, no, lo que són les coses; bé, les coses del Calami- i que forma part d'un conjunt prou extens de dietaris pertanyents a les més variades personalitats del món artístic, i del qual, el Lapsus, n'està fent una edició crítica, o ho intenta. El primer pensament va ser que si el meu amic, dietarista de pro, no ho havia esbrinat, poc podria ajudar-li jo. Però com que soc a París, i sembla que la cosa va per a una bona estoneta, si no és que triomfa l'intifalla, doncs m'he dit: xe, Vicicle, ¿i si et pegues una volteta per la llibreria de vell que regenta la germana petita del Verdoux, la deessa de les llibreteres, l'Henriette Verdoux, dona encisadora davant la qual sempre acabes perdent la teua circumspecció declarant-li amor etern i incondicional (déu meu, i a un pas de la primavera, ara que pense! -vaig pensar)? Doncs, dit i fet. I allí em teniu, etern i incondicional, arribant a la llibreria que fa cantonada amb la rue de l'Absinthe -tot fa cantonada amb aquest carrer, ¿us havíeu adonat?, sí?, jo també; no sé com és que varen quadricular París, però ahí està la cosa, amb dos cantonades- bé, arribe a la llibreria, deia, i desprès de deixar la bici de Vélib -ei, mateixa empresa que la Valenbisi, però déu n'hi do la diferència: lleugeres, ben compensades, bona relació de marxes; ai!, sempre ens quedarà París- bé, òbric la porta i em veig al xicot de l'Henriette amb aquell gloriós parell de poires a les mans mentre jo em quede amb un parell de nassos, la boca oberta i les mans buides. Ejem, ejem, -dic… Ejem, ejem -em contesten; però l'Henriette, amb els ulls mig tancats, com de parpelles adormint-se, i la seua acostumada amabilitat, em pregunta: ¿que encara no has après a picar la porta, tros de suro?; què vols, ara, pesat?... Bé, sí, no sé, la porta era oberta, i jo, ¿com dir-ho? -m'acabava de quedar en blanc. Puc fer una ulladeta?... Damunt, voyeur, no et dic el que hi ha. Fes el que vulgues, però no molestes -conclou… I es fiquen a la rebotiga. Al poc, i mentre jo intentava centrar el meu pensament i respondre'm la gran pregunta: a què caram he vingut?, els esbufecs començaren a créixer perillosament darrere la cortineta de varetes. ¡Com pujaven a l'Oronet, déu meu!. Ah, sí. He vingut pel Lapsus. Mire a les prestatgeries dels Dubtes i dels Grans dubtes. Millor Grans dubtes: literàries, filosòfiques, esmaperdudes… De musicals, res de res. Estic per consultar-li a l'Henriette, però el soroll és tal que les varetes de la cortina tremolen. Mire de fer un poc de temps fullejant a les carpetes dels grans dubtes literaris, mentre faig oïts sords a l'evidència sonora del rerefons del fons: Quina mena d'insecticida va usar la mare de K.?; ¿I si la família Ulisses hagués visitat Dublín el juny del 1904?; Què li deu Marcel P. a la Bella Easo… Com que havia passat una bona estona i la llibreria començava a trontollar per tot allò que venia d'on ja sabeu, doncs vaig estar a punt de fotre el Camps, perdó el camp -el costum; però de sobte es va fer un silenci sepulcral. D'això, ehem, Henriette, què t'anava a dir, ehem, escolta: ¿la caixa dels Grans dubtes musicals, ehem, per on para?... I una veu gutural, profunda, directament de l'avern dantesc, com la xiqueta de l'exorcista -¿l'haveu vist?- barrejant diverses llengües, va escopir-me: ahora no es el momento, krisi handia da, malpari… Però aquesta darrera paraula va ser ofegada per un crit esquinçador de plaer monumental o mort, també monumental, d'orejas, rabo y vuelta al ruedo. La caixa dels Grans dubtes literaris va saltar per l'aire del susto que tant ella -la caixa- com jo, vàrem sentir i compartir. Estesos per terra varen quedar aquells monumentals, també, dubtes. I ves per on, mentre mirava d'endreçar la monumental desfeta, i els multicrits dels multiesquinçalls monumentals que la pobre Henriette estava gaudint o patint seguien amb una freqüència d'esprint demolidor, un gran dubte torbador va cridar la meua atenció: ¿El teatre de l'absurd, un malentès ciclista: Jarry vs Satie? Potser alguna cosa hi trobaria. I vaig fotre el camp, ara sí, amb el susdit dubte monumental sota el braç, sense dir-li adéu ni declarar-li el meu amor etern, incondicional i…