La primera vegada

Tot va començar a Le coin de la faucille, una mena d'absurdotaberna; lloc de reunió setmanal, les jeudis des dés li diuen els parroquians -un remake dels dimarts de Mallarmé, mais sense tant de glamour, n'est pas?- de reunió setmanal, dèiem, del trio que ens interessa: la Henriette des poires, l'Alfred Jarry i l'Erik Satie. Era un capvespre hivernal. El gèlid vent d'ouest glaçava les llàgrimes vessades per la impietat d'Eolo, mentre que els peus tenien la sensació de trepitjar maons de gel negre en lloc de llambordes grisenques. Plovisquejava i nevava tot alhora. Quelle absurdité! Deu minuts al carrer sense protecció significaven la possibilitat de convertir-se en un glaçó humà. Tot i que el local estava ple de gom a gom, l'Erik tenia els dits congelats de tant de tocar al fred teclat blanc del piano les seues Pièces froides. Les mitenes de ciclista que duia, amb prou de feina li escalfaven la palma de les mans. Quina merda de mitenes són aquestes que m'ha prestat el Jarry? -es preguntava. En acabar-les, les peces, i com que la gent no fugia pas, tot i els Airs à fair fuir de la primera sèrie, baixà la tapa del piano i va decidir, unilateralment, donar per finalitzada la sessió de mitja tarda. S'acostà a la tauleta on seien la Henriette i l'Alfred. Tin -va cridar, dirigint-se al Jarry i llançant-li les mitenes al cap- ja pots confitar-te les maleïdes mitenes de ciclista. Tinc els dits blaus pel fred. Ja em faré unes de qualsevol dels 840 parells de guants que tinc apinyats al calaixet de pega de l'armari que és casa meua. Faràs bé -li contestà la Henriette- els de ciclista estan pensats per a evacuar l'escalfor de l'exercici, i no al contrari, és absurd. Absurd? -va saltar el Satie. Duus ací les mitenes, ¿qui si no jo és el precursor i referent mundial de l'absurditat moderna?... Doncs, jo -desafià l'Alfred- tout Paris ho diu des que vaig fer-ne estrenar l'Ubu... Una mala còpia -va dir arreplegant els guants el Satie- un lamentable plagi de tot el que has après de mi… Indignat, l'Alfred, li etzibà: això no m'ho dius al carrer… Anem-hi -udolà, alçant-se, l'Erik… Però, què esteu bojos? -terçà l'Henriette- i amb el fred que fa, per favor. A més, sembleu com tothom, calfant-se les galtes al carrer a força d'hòsties, no li veig l'absurdité. L'absurda lògica de l'Henriette s'imposà. Però aquell silenci que va caure sobre tots tres evidenciava que aquell malentès pels guants de ciclista i la paternitat de l'absurditat moderna tenia un rerefons, molt menys espiritual i trencalògic, si em permeteu el neologisme, que es corporificava a la torbació profunda que les deux poires sublimes de la noia els provocava. Bah!, vinga, feu les paus -afegí l'Henriette intentant trencar aquest altre gel neguitós per la direcció que prendrien humitats futures. Bah!, un glopet d'absenta cadascú…

Alfred Jarry i la seua bici

Doncs ara mateix -sentencià el Satie colpejant la taula amb el got buit- me'n vaig cap a casa, en la que està caient, pujat a la bici d'aquest impostor. Jo, que no en sé d'anar en aquest maleït trasto. Serà la meua primera vegada, i ho faré per tu -parlava emocionat mentre senyalava l'Henriette. I en arribar, si és que no muir en l'intent, compondré Trois fragments en forme de poire (1) Un per cadascuna de les seues… Però si no en té més que dos -matisà el Jarry- és absurd… Et trencaràs el cap, Erik, no sigues absurd -li suplicà la noia… Vosaltres ho haveu dit. Agenolleu-vos davant el mestre…

I va fer bo el títol de la primera sèrie de les Pièces froides. Va fugir. I amb bona cosa d'aire. De la segona, les Danses de travers -ací baix- sembla que la penosa pedalada fins a Arcueil va ser la seua inspiració.

(1) Diuen, les males llengües, que els txirrin-txirrin, els mordents, d'aquesta peça simbolitzen els ciclistes experimentats que el sobrepassaven fent sonar el seus txirrin-txirrin, deixant anar les pitjors riotes i trencant el glaç de la terra amb les rialles més… sí, ho haveu esbrinat: monumentals, i el record de les quals no el va abandonar, com a mínim, mentre escrivia els Trois fragments.