La flor dels cirerers

Toutes les langues du monde sont les filles bâtardes des vieux amants.
(Lapsus Calami)

La primavera ha arribat ben d'hora a París. Els pètals de neu dels cirerers busquen l'escletxa alegre del sol de març i al damunt de les llambordes parisenques el cautxú de la meua bici fa rebotar els sons d'una nit que dia a dia s'enredereix una mica més, tal i com si aquella última partida de xavos negres abans de sopar s'allargués al marge del que deien les manetes del rellotge i la mare, perquè els nens només obeeixen la llum del sol. I jo només vull obeir el frec fruitós d'un capvespre amb esquinçalls de sol i records que insisteix en dir-me, mentre el seu aroma penetra el meu cervell: si tens esquerdes al teu cor sempre les hi pots dibuixar unes petites formigues fent camí per mots dolços, dones d'ulls aiguamarina i llavis de guillete, de fi nas de guineu i pèl-roig com la Rosete de Chez Vic. I sempre hi pots beure el vi desolat de mitja tarda travessat de les passes i els carrers grisos de la memòria. Pastís de pomme de ciel, melangia. Que la guineu està trista. Què tindrà la guineu? Ja li ho preguntaré al meu benvolgut Rubén, que sap, i molt, de princeses. De tant en tant, ja sabeu, necessite petjar París. De bon matí he menjat un parell de saboroses taronges del costat de Bétera, no pas de Guermantes. I he pres camí, un camí que té el rebuig a la seua essència. Un camí d'absències que em duu a la rue de l'Absinthe. I com que le soleil tombe sense demanar-m'ho, i emparats en no sé què classe de drets els homes continuen dibuixant les seues fronteres sobre l'aigua dels rius o els cims dels ciclistes, he mirat de comprendre la profunda poesia que totes les llengües amaguen al seu cor amarat de badadures. A Le coin de la faucille, Place Pilier cantonada rue Absinthe, prenc la cervesa freda de la nit, una nit de dijous sense Júpiter, una nit feta d'amagatalls, paraules clandestines i esperances sense precisa etimologia. Una nit on el rumor dels desarrelats planeja per totes les clivelles dels vells amants. Els llums de neu dels pocs i gaire recomanables establiments s'imposa sobre un pavès humit que en qualsevol moment em semblarà ben estrany. Serà la consciència d'un exili que hi és. D'un viatge mai no fet, les adieux del qual tenen totes les llengües del món tatuats a la seua sang enamorada.