La misèria moral de certa part de la societat valenciana no té mida. Senzillament, la crisi ha arribat a l'infern, i la darrera reforma laboral ofereix contractes d'èxit fulminant per hores i acomiadaments de dues hores d'indemnització per any de llepaculs treballat.
Si no, qui pot entendre que només pegant-li un cop de peu al cavalló d'un camp de xufes n'ixen entre una o dues parelles de genis locals, assessors de ciència infusa -via esperit sant- o faustos fets amb encuny. Tot radica en intentar que el teu mefistòfeles particular -qualsevol tècnic superior, diuen, o exconseller- no tinga que anar a la suspensió de pagaments, o al cessament irrevocable de tant com va carregar el sac. Sí, reconeguem-ho, fins a l'avern tenim un problema d'atur inquietant. I un deute galopant de tanta misèria malbaratada que ni les dues BB del
bono basura li fan justícia. Sempre m'he preguntat com és possible que un ésser humà, amb el seu lliure albir adjudicat, puga arribar a convertir-se en una sobirana merda fumejant amb dues potes. Tant s'hi val que ho faça amb marcades tendències pedòfobes -
l'èxit del qual consisteix en difamar menors- o de
justícia sense efectes retroactius:
porque mi caso es diferente y está más que contrastado mi talento personal o
desenterrant els morts equivocats. I no, la societat valenciana no està tan malalta, no cregueu. S'ha pujat a la bici i li ha perdut la por al sempre delicat equilibri entre els somnis i les desfetes, diguem-ho així. Potser els costarà comprendre-ho als faustos de tot arreu, però no tots hem estat parats hores i hores pels passadissos pudents -una mena de clavegueres aèries- i els despatxos de moqueta gangrenosa del poder. I tanmateix, vivim, i mengem tres vegades al dia -cosa que no a tots els hi fa gràcia. Hem acceptat, a més, la nostra mediocritat en un esforç inhumà sobre els nostres petits grans somnis. És a dir, mai no hem venut la nostra ànima a ningú, perquè respectem l'amor que sentim per totes les Margalides del món, i no volem que acaben ofegant els seus fills. Que entre fàstic i fàustic només una lletra, la "u" que fa por als xiquets, marca la diferència. I perdona'm benvolgut mestre.
L'únic Faust que no va fer honor al seu nom
La misèria moral de certa part de la societat valenciana no té mida. Senzillament, la crisi ha arribat a l'infern, i la darrera reforma laboral ofereix contractes d'èxit fulminant per hores i acomiadaments de dues hores d'indemnització per any de llepaculs treballat. Si no, qui pot entendre que només pegant-li un cop de peu al cavalló d'un camp de xufes n'ixen entre una o dues parelles de genis locals, assessors de ciència infusa -via esperit sant- o faustos fets amb encuny. Tot radica en intentar que el teu mefistòfeles particular -qualsevol tècnic superior, diuen, o exconseller- no tinga que anar a la suspensió de pagaments, o al cessament irrevocable de tant com va carregar el sac. Sí, reconeguem-ho, fins a l'avern tenim un problema d'atur inquietant. I un deute galopant de tanta misèria malbaratada que ni les dues BB del bono basura li fan justícia. Sempre m'he preguntat com és possible que un ésser humà, amb el seu lliure albir adjudicat, puga arribar a convertir-se en una sobirana merda fumejant amb dues potes. Tant s'hi val que ho faça amb marcades tendències pedòfobes -l'èxit del qual consisteix en difamar menors- o de justícia sense efectes retroactius: porque mi caso es diferente y está más que contrastado mi talento personal o desenterrant els morts equivocats. I no, la societat valenciana no està tan malalta, no cregueu. S'ha pujat a la bici i li ha perdut la por al sempre delicat equilibri entre els somnis i les desfetes, diguem-ho així. Potser els costarà comprendre-ho als faustos de tot arreu, però no tots hem estat parats hores i hores pels passadissos pudents -una mena de clavegueres aèries- i els despatxos de moqueta gangrenosa del poder. I tanmateix, vivim, i mengem tres vegades al dia -cosa que no a tots els hi fa gràcia. Hem acceptat, a més, la nostra mediocritat en un esforç inhumà sobre els nostres petits grans somnis. És a dir, mai no hem venut la nostra ànima a ningú, perquè respectem l'amor que sentim per totes les Margalides del món, i no volem que acaben ofegant els seus fills. Que entre fàstic i fàustic només una lletra, la "u" que fa por als xiquets, marca la diferència. I perdona'm benvolgut mestre.
L'únic Faust que no va fer honor al seu nom
No t'havia llegit encara, i vaig fer l'apunt d'avui, pensant en l'article de Sanchez Piñol. No sé si comprendre l'origen tan terriblement africà de la nostra societat ens farà mal o bé. Reflexionar sobre les relacions clientelars entre éssers humans i pensar en què no hi ha cap cultura que se n'escapi, no sé si ens farà més bons, més dolents, o ens instal·larà en un nihilisme descoratjador. No us veig, els valencians, pitjors que els catalans, o qualsevol altre. I no sé si ens escandalitzem més del compte perquè hem acceptat com a veritats inqüestionables els postulats del senyor Marx. Tinc la sensació que ens cal més antropologia, o més zoologia, que no pas més religió o política.
ResponEliminaClídice, no sé què ens cal, tant de bo ho sàpigues. Però estic més que avorrit de tants de faustos per metre quadrat que tenim a la terreta. Només puc dir això. Salutacions.
ResponElimina