dissabte, 4 de febrer de 2012

Dia d'estiu a Ulan Bator

Els companys de l'amic mongol sense ulleres de sol

Avui, un dia normal,
dins l'anormalitat,
és estiu.
Fa calor.
Ovidi Montllor

No sabria dir-ne com va anar, com és que ahir divendres, desprès de la visita al traumatòleg i la ja clàssica incompetència d'aquest servei del Clínic -la sensació era com estar atrapat en el temps d'aquella pel·li sobre el dia de la marmota, la coneixeu?; que em varen rebre, passada una bona estona de l'hora pactada, amb un amabilíssim: no, usted a la sala de yesos, ¡per l'amor dels déus pagans i del cristià, tots plegats!, què és açò!, que fa sis mesos llargs, ben llargs, que em vaig trencar el colze i me'l volen enguixar ara?, precisament ara, que no en tenim ni pa' algeps?-... Tornem-hi, i perdoneu la digressió: no sabria dir-vos, anava dient, com és que en eixir de l'hospital i pujar-me a valenbisi vaig acabar arribant a les portes mongoles d'Ulan Bator, la capital nacional més freda del món, amb permís de Terol, of course, Teruel también existe. Anava pelat pel fred, i pel poc però selecte pèl que em queda pel damunt del pensador. Amerat pel dintre -ja sabeu, no sé pedalar tranquil- i gelat per la perifèria. Els ulls plorosos, el nas amb aquesta sensació interna d'una casa buida, les habitacions de la qual fa anys varen fer mudança. I els llavis... Ah, els llavis, doncs com quan traspasses el nombre reglamentari de glopets de chartereuse. I parlant del que bec, o ensume que bec, que ja no ho sé, vaig traure la petaca. Glup, glup. Bé, açò és una altra cosa. Ei, xato -perquè ací, a Ulan, tots són molt xatos els mongols- on puc trobar la rotonda pa' l'A7, direcció València, que dec haver-me passat de rotonda i no sé on sóc?... I es quedà mirant-me amb el seu somriure asiàtic amagat rere les seues ulleres de sol mentre repetia: A7 Valencia dirección chato eh donde encontrar puedo?... Bé, sí, qué difícil lo hacesMal difícil mongol tú lo haces -em contestà. Es a dir, vaig comprendre, intuïtivament, que el mongol és un castellà amb hipèrbaton abissal. Com si férem un cafè licor de castellà i èuscar... Licor?, licor alguno dicho ha?... Trac la petaca i li oferisc un glopet al meu amic mongol, que tot i el fred que pela duu només uns calçotets, un parell de manegots, botes cool i un casquet fashion… Gracias asko. Glup, glup, glup, glup, glup, glup… Molt d'asko no li ha fet, no. Ei, i sense parpellejar. Bé, això em sembla. M'explica on sóc, i la situació: sembla que en superar els zero graus ja és estiu al tall mongol, informació que jo tinc que interpretar escoltant de la fi al començament, com el rondó del Machaut. De dreta a esquerra, si més no, que és com escolten els musulmans i tots aquells que escriuen amb signes semítics... I els bascs… I Góngora. Quin engorroniment el Góngorrra, per favor. Si el mateix nom ho diu tot… Mongol nacional poeta Góngora esTú ni eso te crees -li conteste amb un més que perfecte mongol… Góngora mongol sí… Bé, si algú m'hagués dit, al dematí del divendres camí de l'hospital, que cap a les dos de la vesprada estaria barallant-me pel patrimoni gongorià amb un mongol a les portes d'Ulan Bator, li hagués dit que la culpa de tot plegat la té la sala de guixos del Clínic, la meua inveterada afició al chartreuse o, ara que pense… Qué, con gafas de sol, haces?... Letizia mongol es ere bai… Mira, aquest patrimoni no te'l discutiré, pense, tota pa' tu i la gran Mongòlia. I com que n'estic cansat i més gelat que un poll, tinc més fam que garró, i el culteranisme mongol em té fins a l'Argote, li faig el signe universal d'on collons puc menjar. I em passa una targeteta amb l'adreça d'un carrer de París, rue Cliquet des Chevaliers, cantonada rue de l'Absinthe, d'un restaurant que li diuen Chez Vic -de què em sona?- al costat del qual l'Església de Sant Joan de l'Hospital n'ofereix menú stripper a la memòria del josemari. Però açò està on Cristo va perdre el gorro… I em fa que no amb el cap. Que està a la pròxima rotonda a mà dreta, diu… I jo li faig el signe universal de que m'he quedat amb la seua cara i que tornaré per a fer-li una de nova si és que em menteix. Però els dos sabem la manifesta impossibilitat de distingir dues gotes de mongol, i més si de sol ulleres en duen. Cèntims cinc del menjar faré us. O com n'és de necessari l'exili interior.


Caviar mongol

5 comentaris:

  1. sembla una historia per a no dormir,el de sempre,paciència.beset.

    ResponElimina
  2. Sí, de fet, em va causar insomni un parell de dies.

    ResponElimina
  3. "Anava pelat pel fred, i pel poc però selecte pèl que em queda pel damunt del pensador": així estem tots ara! Encara que pot fer llum per dur ulleres de sol.

    ResponElimina
  4. Veus? per això sóc d'una mútua! ^^

    ResponElimina
  5. Helena, ben pelats ens anem quedant. Gaudirem del sol d'Ulan Bator.

    Clidice, no em digues això, porfa...:(

    ResponElimina