Dis-me que no és un miratge

Dimarts al vespre. Els helicòpters havien capgirat la realitat ofesa. Jo era a la meua particular selva. Amagat sota els quefers habituals, però sabedor que el napalm vindria amb les verinoses gotes d'una pluja de mentides. Només acabe de treballar -em deia- he de anar al carrer, he de fondre'm amb la vida. Vull escoltar als nous mestres. Són l'enemic -diu aquell que només veu en l'home l'amo o l'esclau. I ell, pel que sembla, es creu l'amo d'alguna cosa. Vull conèixer-los. Són joves i no tenen por, sembla. No m'ho vaig pensar dues voltes. Només plegar, agafí la meua motxilla. Sí, ja sé, resulta sospitós, però què voleu, damunt la bici la motxilla és el més pràctic. L'estació de Valenbisi més propera havia estat inutilitzada. Caram, quina casualitat. Bé, a veure si me'n recorde de caminar. Com era? Ah, sí, com si pedalés dret pujant l'Oronet. Així, amb un poc de balanceig. Un, dos, un dos, dreta, esquerra, dreta, esquerra. Qui m'anava a dir que tants anys després hauria de tornar a començar de zero. Bé, ja sóc en ruta. Cap al carrer Xàtiva, si us plau, benvolgudes cames caminants. De Juan Matus, indi yaqui i alter ego del Carlos Castaneda, vaig aprendre que la millor forma de fer-ne caminades còsmiques és amb la càrrega a la motxilla i els braços lliures, compassats amb els peus. Si ell va creuar el desert de l'existència, jo ho faria amb la desolació d'una quimera que alguns anomenen ciutat. Feia temps que aquest trajecte no se'm feia tan llarg. Plaça de la Reina, carrer Sant Vicent, Plaça del País -sí, de l'ajuntament ni em parleu. L'espai anava allargant-se, difús, elàstic. ¿Mai no acabaria aquest calvari? Quantes estacions portava ja? I és que jo sense bici no sóc res, ho reconec. O, millor dit, sóc un no-res. Però gràcies al Matus llegit arribe davant l'estació del Nord. Bé, ja sóc aquí. Però l'estació no és la mateixa. Alguna cosa passa. No sé com dir-ho, la veritat. Potser m'he passat amb el peiot. Però aquesta estació em sembla la Gare du Nord. I al passeig central m'abelleix dir-li Champs Élysées. Mira, a la dreta Chez Vic, cantonada rue de l'Absinthe. I més enllà rue Xàtiva. Ah, París. El meu benvolgut París és al bell mig del carrer Colón. Bonsoir… Hola, tant de gust, ens coneixem?... Sóc Marcel, no t'han recordes de mi?... I tant, mestre, caram. Perdone la curiositat, la nena que duu de la mà és l'Albertine o la Gilberte? No em conteste, no cal, que estic enlluernat. Doncs no són aquells L'Ausiàs i el Vicent Andrés? I el Dante? Mira, el Petrarca. I Neruda, Machado, Hernández. Home, Homer ballant el tango amb l'Onetti, no m'estranya. I toca la guitarra Borges, clar, els cecs són bons músics. Mira els trompetistes, Cortázar, Vian… Però, algú em pot dir què passa, on sóc?... Se m'apropa un home prim, molt prim. Li diuen Marlowe, diuen. Però em diuen a cau d'orella que no, que és K. Ei, ja està bé de teatre. Que em busca un tal William? I què vol de mi? Que un familiar meu, un tal Alonso de Quijano, em vol dir no sé què? Mater mea, dis-me que no és un miratge.

I a mi que el nano aquest dels platillos em sona i no sé ben bé de què