Activitats paraciclistes

L'autònom José, potser ha fet un poquetet tard?

He d'admetre que pedalar per pedalar, tot i ser l'objectiu substancial del ciclista, necessita d'uns complements que, d'una banda, li donen un sentit de profunditat humana al que només és un acte d'esforç físic reiterat i rutinari; i d'altra, deixem-ho ben clar, per si de cas algú o alguns encara no s'havien adonat, que el ciclista solitari és presa fàcil a la jungla d'asfalt, on és quasi invisible, mimètic com va amb els seus propis pensaments. És a dir, a l'obsessiu acte de pedalar l'és consubstancial una mena d'activitats paraciclistes com són la poesia, la fotografia o l'entrepà de pernil a la catalana amb la colla d'amics. Del primer, de la poesia, que se n'ocupe cadascú, és clar. Perquè està més que demostrat que conceptes tan àrids i inassolibles com el punt impropi poden tindre una càrrega poètica de profunditat, com aquelles que li amollaven al Sibiu en quant descuidaves el teu esguard de la pantalla del televisor, capficat com eres en reduir a un temps finit l'eternitat i una nit d'un plat de bledes bullides. ¿O no és pura poesia que dues línies paral·leles acaben trobant-se a l'infinit, i que aquest primer i últim bes entre dues vides paral·leles -Plutarc, al marge- en l'eternitat del temps i el no-res, s'anomene punt impropi? Del segon, la constància documental, he de dir que han començat a sonar veus prou desafinades en contra: el ciclista pedala, el paisatge no n'és sinó accessori conjuntural, és ahí, què anem a fer-li. Caram, com d'equivocats poden arribar a estar els que mai no li han fet una mirada estètica a la vida. Que n'és un esforç suplementari mirar amb la pensa, que també la tenim que educar, educar la sensibilitat, i pensar o sentir la bellesa costa. Ens demanen una vaga d'ulls caiguts. Deixem-nos de romanços, diuen. La matèria estètica sembla una mena d'antimatèria, d'alguna cosa que està bé per passejar-la els diumenges al matí com a complement necessari del nostre temps d'oci. Oci i cultura, vergonyós calaix de la incultura. Del tercer, l'entrepà, allò que ens feia ben visibles fins ara per a tothom, darrerament, i davant les retallades i la manca de recursos, molts han decidit prescindir-ne. Farem vaga de mandíbules caigudes. Una altra. Au!, ja protestaran els amos dels bars, els cervesers, els forners, els carnissers, els ramaders, els agricultors i fins i tot els cafeters i els cartoixans… ¿Els cartoixans, Vicicle?... Sí, també, que el chartreuse deixarà de rajar a dojo. Ah, i el propi estomac... ¿Sí? ¿Vols dir que l'entrepà post-Oronet genera un volum de negoci d'abast, com a mínim, calderonià, com la serralada?... Això diuen els que diuen que entenen d'allò que diuen... ¿No hem caigut al parany de valorar-nos-en només en termes econòmics? ¿Eixiran tots els susdits al carrer demanant-li al govern merkelrajoyfabriesclavista que retire el darrer decret i que reflexione sobre les mesures anticrisi, contra el deute, l'atur, etc., perquè el futur de l'entrepà de pa amb tomaca és ben incert? ¿L'importa als amos l'insondable benefici del pernil a la catalana? ¿De debò que som tan importants? ¿Algú n'ha fet l'estudi?... Això diuen els que diuen que entenen d'allò que diuen, ja et dic. Però la realitat és que els iaios pedalegen d'allò més bé, i els locals són plens, a hores d'ara, de jubilats i entrepans. Una mena d'Imserso ciclista. I tot i l'ajut d'entitats com la CAM, i els seus autònoms pidolaires, encara no les tinc totes amb mi que els avis ens secunden en aquesta empresa que em sembla un poc capritxosa. Que també se'n riuen d'ells, dels iaios, i encara no han dit ni mu… Però és que no em ve de gust, no tinc ganes, he perdut l'apetit… Bé, no menges. Ho comprenc i ho respecte. Ningú no t'obliga. Però els que encara no sentim amb tanta força aquesta negació de la pròpia vida, o almenys de la seua vessant social, la més compromesa, deuríem poder enriquir-nos amb la conversa, amb la dimensió social d'un esforç quotidià que contrastar amb la realitat paraciclista. Perquè és l'hora de fer-se de notar. De, al contrari del que ens demana el cos, fer més fotos que Fotomatón, menjar-se'n no un sinó dos entrepans i aprofitar aquest suplement d'energia per a dir-li a tothom el que ens està passant. Perquè alguns som de l'opinió que el coneixement individual suposa el reconeixement públic, tot i el joc de paraules. Ah!, per cert, i acabe. Darrerament, el model que podeu veure ací baix està imposant-se amb una celeritat que dóna por: és l'autònom José, el que gràcies a la CAM fa ronda diària de contenidors de brossa i deixalles.

Va, i de colofó uns versets urgents:

Qui té la veritat autèntica?

Pensem amb els budells.
Cerquem raons al cervell.
Mentre a la pota duem l'anell.