Radiar un jove

Amb la meua estimació i admiració pels joves i professors del Vives

Sempre he pensat que la meua inveterada afició a la mecànica ciclista només era una extensió de la meua tèrbola debilitat per les bicis. Heus ací, però, que els darrers esdeveniments m'han fet prendre consciència d'una dimensió que fins ara quedava amagada al racó més íntim de les seues anatomies. Si netejar-li el cos no sempre em ve de gust, i li demoro aquest plaer fins que la seua imatge pública comença a trontollar, he de reconèixer que radiar un parell de rodes, tot i la pacient dedicació i complexitat que suposa, és una cosa que m'absorbeix amb la mateixa intensitat que el sol esmicolat entre les fulles del magnolier ho feia amb els meus ulls infantils. No entraré en detalls tècnics -en d'altres posts ja ho he fet amb major o menor fortuna- només afegiré que el radiat d'una roda requereix posar-hi en bon acord tres elements tan dispars com el rodament central, l'anell de la llanta i els radis, que fins i tot a la roda del darrere, recordem-ho, no són de la mateixa llargària. El rodament, per la seua conformació, ens dirà si de la roda del davant o del darrere es tracta el que anem a fer. És una imposició de la que no podem defugir, marca inexorablement la natura de la roda. Les llantes, però, sí són intercanviables, a la major part dels casos. És a dir, l'aparença exterior, tot i que el seu nucli és ben diferent, pot ser igual. I aquest resultat un poc paradoxal té als radis el seu fonament. Sí, totes les llantes no són iguals, faltaria més, ni que parlàrem de Corea del Nord, però la parella que conforma una individualitat anomenada bici, ho ha de ser per principi, tot i que el seu treball no és exactament igual. Ja sabeu, la del davant dirigeix la potència que desenvolupa la del darrere. Mireu, doncs, si n'és d'important l'equilibrat de dues rodes que només comparteixen la superfície de l'anell, distintes com són per la llargària dels radis, l'ànima dels rodaments i l'estil de radiat. I ací és on la seua màgia, la del radiat, esdevé una activitat social. Diuen que el radiat ideal -com la idea absoluta d'en Hegel- donaria com a resultat una roda on tots els seus radis donaren com afinació musical la mateixa nota. Però els materials de partida, com a matèria finita que són, impedeixen aquesta mecànica celeste. Deixem-ho córrer, doncs. Perquè els radis, com els coneixements, les experiències, les vivències, els desitjos i els somnis, no són un sol coneixement, una sola experiència, una vivència només, el desig únic o un somni recurrent. Quina melodia és una sola nota? I hem de procurar posar-los en bona avinentesa, conformant un joc plural, gràcies als seus creuaments. Sobretot els creuaments. A més creuaments, més receptiva a les desigualtats del camí serà, més tolerant i resistent alhora, de pedalada còmoda i fluida, sabrà dialogar amb les imprevistes escletxes de la calçada per a evitar el seu propi trencament, i sabrà defendre's davant les injustes i injustificades directrius d'una ruta imposada cap a l'abisme. No us deixeu embolicar pel cant de sirenes del radiat solar -sovint a les rodes directrius- aquell que com si d'un sol infantil es tractés, tots els seus raigs ixen del foc central i mai no es troben enlloc, ni al brindis, aquell que com totes les adoracions només serveix per a les competicions suïcides on a ningú no l'importa el que li passe al radi del costat, perquè semblen ignorar que el trencament afectarà a tots plegats i la roda quedarà inservible. Molt més, que si aquesta circumstància esdevé entre els radis encreuats, on el seu enllaç permetrà arribar a casa i reparar l'avaria. Com de difícil i delicat és radiar els joves, perdó, volia dir les rodes, és clar. En què estaria pensant jo, ara?

Ara ens expliquem l'abast del dispositiu policial.
Armes d'educació massiva requisades als terroristes del carrer Xàtiva.
D'ací