Vindicació pel duel

Comence la col·lecció

No, jo no crec en els duels. Qui en pot creure? Eusebio Yñiguez, però, al seu Ofensas y desafíos, 1890, diu a la pàgina 71, article 17: "Los profesores de esgrima pueden batirse entre sí, sin ningún género de cortapisas, en cuanto a la elección de armas". És a dir, el duel millor deixar-lo com una cosa inter pares, primus inter pares, ja en sabeu. Entès. Jo, l'únic inter pares que tinc amb el Rajoy és la bicicleta, cosa que ja em dóna prou de vergonya, tot siga dit. D'altra banda, per molt d'inter pares que parlem, crec, modèstia a part, que l'esclafaria com a un escarabat, fins i tot abans de arribar a peu d'Oronet. Què fer?, que deia el Tostoi o en Lenin… Doncs, rellegir Txékhov, i l'Yñiguez. Del segon, en trac la conclusió que el nostre desafiament -mitjançant la meua benvolguda, bruta i gastada mitena, of course, sobre aquesta comissura de cínic d'opereta amb que els déus l'han agraciat, o desgraciat, segons qui mire- entraria al capítol IX, De los duelos excepcionales. Del primer, a la seua novel·la El duel, però, la saviesa del que acaben fent els alemanys quan els hi dóna per la ciència, la lògica implacable i les solucions universals per a eliminar paràsits:

-¿Acaso ahogar a un hombre es una buena obra? -preguntó el diácono y se echó a reír.
-¿A Layévskii? Sí.
-A la okróshka, parece, le falta algo… -dijo Samóilenko, deseando cambiar la conservación.
-Layévskii es, indudablemente, tan dañino y peligroso para la sociedad, como el microbio del cólera, -continuó Von Koren. -Ahogarlo es un mérito.

Aprofundint en la qüestió, tot i que no ho semble. Els èssers humans som com el talps. Avancem pel nostre forat particular, cecs de tant com ens costa veure el que tenim davant els ulls, la terra. I de sobte topem, valga la redundància, amb altre talp que fa el mateix que nosaltres però en contra direcció, perquè la bona és, indefectiblement, la nostra. I al igual que els talps, treballem tots dos plegats per mirar de ampliar l'espai sota terra, amb l'objectiu mai no dit, però atàvicament après, d'un duel a mort. ¿No dóna per a més l'espècie humana? Un grec -que pel que sembla algú creu que ofegar-los és un mèrit- de nom Theo i cognom Angelopoulos ens va dir: "A vegades n'hi ha que callar per a escoltar la música que hi ha al darrere del so de la pluja". Molt més, sens dubte, si som als nostres túnels particulars esperant al contrari per mirar d'aniquilar-lo.

-¿Cómo se dice dios en tártaro? -preguntó el diácono entrando en la taberna.
-Tu Dios y mi Dios es lo mismo, -dijo Kerbalay sin entenderlo. -Dios es uno para todos, y sólo los hombres son distintos. Que rusos, que turcos o que ingleses, mucha clase de hombres, pero Dios es uno.
-Está bien. Si todos los pueblos reverencian a un Dios único ¿pues por qué ustedes, los musulmanes, miran a los cristianos como a sus enemigos perpétuos?
-¿Para qué te enojas? -dijo Kerbelay, tomándose la barriga con ambas manos. -Tú eres un pope, yo un musulmán, tú dices quiero comer, yo te doy… Sólo los ricos aclaran cuál es tu Dios, cuál es el mío, y para los pobres es lo mismo. Come, por favor.

No, jo mai no he cregut en els duels, els desafiaments, les competicions, les humiliacions o el dret d'oprimir al vençut. No, ningú no coneix la veritat autèntica, com diu en Layévskii, aquell que volia canviar la seua vida a costa de petites mentides: "Y eso era bueno: al precio de una mentira pequeña, compraría una verdad grande", arrossegant a la seua amant a la depravació del seu desamor. Però, per si de cas es presenta l'ocasió, he decidit guardar els meus guants destrossats de ciclista perquè la llista de malparits que vull desafiar està fent-se més llarga que l'agonia dels pobres grecs. Sí, Theo, com em vares dir un poc abans de morir d'eternitat: ¿quantes fronteres haurem de creuar per arribar a casa? Una abraçada.