diumenge, 26 de febrer de 2012

Si ho sabré jo...


Estic fent temps a la plaça. Anem a la mani, (parle pel dissabte) i com que les dones són les dones, doncs: vaig a tirar el fem i t'espere baix, vale?... Sí, ja no em queda res… El res seran de quinze a vint minuts, segur. Bé, paciència ciclista. Em recolze als tubs que fan d'aparca-bicis al costat de l'estació de valenbisi, una redundància urbana més, algú hi haurà tret profit. Al rerefons tinc les cataractes del Niàgara locals amb que la ciutat li rendeix homenatge consuetudinari i aquàtic al Joaquim que ha enfonsat a l'oblit negre dels subterranis metropolitans a tot un Jesús testimoni de que 43+47 a València done com a resultat un zero patatero. Però em desperta d'aquestes cabòries un home més o menys de la meua edat que amb unes ulleres de prop a la mà dreta i un paper a l'esquerra em pregunta amb els braços oberts, clamant-se a mi: ¿es posible? ¿es posible que hayan termitas? ¿es posible que el suelo de una casa se hunda por las termitas?... No sé -li dic. Osti, de fet creia que no em parlava a mi, sinó a un parell de pakistanesos que passaven per la meua dreta. Però no, m'ho deia a mi. I a més, estava per fer-me tota l'explicació. Pues que el banco pague 400, y los 90 que quedan ya veré. Si al menos el dueño, que no hace nada, bajara a 420, pero 490 ya es una pasta… Jo, que no entenia res del que em deia, estava per dir-li que si se li enfonsava el pis igual donava 420 que 490, però alguna cosa em deia que no li donés massa conversació. Que yo soy de los que pagan todo. Y no sabrá de algún piso por aquí?… A veure, Vicicle, anem a pams. El tio no et diu ni bona vesprada, t'ix amb la cosa de les termites i la casa que se li fa un forat negre, i damunt vol informació reservada. Ondia, com està el solar valenciano. Ni idea -li consteste, mentre li faig una ullada al rellotge, per a despistar. Me lo va a decir a mí, si lo sabré yo que tengo registradas todas las ofertas… Cony, llavors pa' què m'ho pregunta? Però faig un esforç i no li conteste. I el tio se'n va, carrer avall, amb els braços oberts preguntant-se per l'existència de les termites a casa seua. I a mi em venen al cap el Camps, la Rita, el Blasco, el Cotino, el Fabra… Carinyo, ara et contaré el que m'ha passat... Anem a la mani, i demà ja serà un altre dia, conclou. Però no, avui diumenge, tot i que el tema era diferent, la cosa semblava un déjà vu. Arribe a Segart. He pujat el port de 5 km i estic parat a la placeta on són la casa consistorial amb el llavador al sota, la font, el mirador de la murta i l'arbre que ix de les clavegueres. Fa un temps magnífic, potser massa calor i tot. El penya-segat és dins la plaça. Quin plaer respirar el cel blau i net. No vull menjar res. Torne a omplir el bidó de l'aigua freda de la font. Li faig dos glops ben servits, i al bell mig de la plaça tanque els ulls mentre em recolze al respatller de fusta del banc que mira l'arbre, i el sol em besa les galtes amb la dolçor d'una donzella. I m'imagine el següent -gràcies Iñaki, tots sabíem que eres un infiltrat, tu solet acabaràs amb la monarquia- m'ho imagine, deia, amb un mig somriure quasi celestial: Pacoooooo, tú has oído lo que ese descastado ha dicho? Pacooo, que nos quieren undir. Quién está detrás? Qué le han prometido a ese sinvergüenza? Nos están poniendo como chivos expiatorios. Somos la carnaza para salvarle el culo al duquesito… Rita, perdona un momento. (A su mujer) ¿Seguro que no te queda ni trankimazin ni fortasec?... Paco, si no nos pagan, no tenemos medicinas, como si no lo supieras… Pues estoy que me voy por la taza del váter… Ahora te hago un poco de arroz con leche… (A Rita) Qué quieres que te diga? Yo estoy contento. Sí, feliz de que todo se aclare. Soy inocente y lo demostraré… Pacoo, deja las dosis masivas de Prozac o arruinarás a tu mujer… No, si sólo es el caviar de Ricardo… Peor me lo pones, Paco, si lo sabré yo… ¿És d'alumini o de carbono?... El que pregunta sense dir ni bon dia -per si de cas li diuen educat- i em desperta d'aquest esperançador somni, és un home d'uns seixanta anys, calb, amb una tripa de set mesos, gaiato i amb espardenyes d'anar per casa. Eh? -obrint els ulls... Que si és d'alumini? Jo tinc una igual… (Pa' mi) Ja estem com ahir, pa' què collons ho pregunta si té una igual?... Ah! -li dic… Ara tots porten de carbono, la tonteria. Què em diu?... Bé… Però em talla, l'importa una merda el que jo pense… Una tonteria -segueix- m'ho va dir a mi, que sóc mecànic, si ho sabré jo… S'asseu al banc. Jo també vaig en bici, diu. Ara no, que estic de baixa. Per això estic ací. Jo visc a Albalat. Vaig en un grupet, fem 30 ó 40 km i l'entrepà a Petrés. Res, són molt majors que jo, com vosté… !!!!!... (Sí, aquest tio m'està deixant sense paraules i sense gaire futur) Jo faré els 54 -precisa- el mes que ve... (Això no t'ho creus ni tu, Campagnolo -pense, que estic més callat que un mort. I li dic Campagnolo, perquè es declara un enamorat d'aquesta marca italiana) I afegeix: perquè si trenques el carbono què fas? L'alumini encara té soldadura, però el carbono no. A mi m'ho van a dir. Si ho sabré jo, que sóc mecànic. (I van dos) I com em sap greu que parle tot sol, li dic: sí, si es trenca el llances… O no, a lo millor sí que té soldadura, escolte… (Pa' mi) Llavors en què collons -perdoneu- quedem? Des del 15M es veu que a la gent li molesta que pares a la plaça. Deu ser això. Li dic que me'n vaig. Què va, amunt o avall… Cap avall, a València… ¿A València? -ha dit sorprès, com si no s'ho cregués. Ah!, pos té més de 40 km… Si ho sabré jo, que sóc molt més gran que vostè. No m'he pogut estar de dir-li-ho.

4 comentaris:

  1. així ens va, monologant cara a cara amb els altres.

    Xe, mira, que m'ha fet gràcia això d'Albalat, lo meu padrí se'n deia de segon :)

    ResponElimina
  2. Clidice, jo conec dos Albalats, Albalat dels Sorells, molt prop a València, i Albalat dels Tarongers, que és del que parle. És a la vall intermèdia entre les serralades de la Calderona -mític Oronet- i Espadà -mític Eslida- tot un paradís per als ciclistes de València city.

    ResponElimina
  3. esperem amb il · lusió l'enfonsament de tot el búnquer valencià, però que ho vegem aviat, amen, així sigui.enhorabona ,el post es molt divertit.beset

    ResponElimina
  4. Tant de bo fos demà mateix. Un bes.

    ResponElimina