Qué falta de respeto, qué atropello a la razón...

Bea, ni la Portinari li va replicar millor i amb més seny al Dante

Plant d'amor

Mos ulls, tancats perquè altra no mire,
si els obre mai, la mort suplic els tanque;
l'aigua de plor, puix no es pot fer s'estanque
un poc espai pendrà per on respire.
Sol pel desert, fugint la primavera,
en ram florit no pendré mai posada
ab plorós cant; en aigua reposada
nunca beuré, en font ni en ribera.

Flor d'honestat, estarà en la bandera,
sobre el meu vas, un mot de lletres negres:
"Corella és mort, qui en dies poc alegres
sempre vixqué, per amar ab espera."
(Joan Roís de Corella)

No se ponga usted así, mujer. Comprendo que se emocione, que se indigne. Cómo pueden ser tan irrespetuosos. Qué vergüenza, usar una solemne marcha de procesión mariana, el "Mater mea", nada menos, como himno revolucionario. No se ponga usted así, cálmese… Ah!, el dimarts a la tarda. El dimarts a la tarda vaig viure una mena d'epifania -ja que estem amb aquest embolcall religiós, com de setmana santa a deslloc i profana, on el fill mor i la mare plora -Satabat mater dolorosa- abans de que el pobre Josep arribe i es case amb Maria. En alguna cosa duia raó l'home vell del bigotet que s'apiadava d'aquella dona, els ulls de la qual deixaven anar un aigua de plor -que diria el meu benvolgut Roís de Corella- inconsolable: només a València -terra de ninots vivents, els zombinots- podia acabar com a himne revolucionari una marxa de processó dedicada a la Mare de totes les mares. Fruit paradoxal, fruit inversemblant. Fruit revelador. La dona estava ben emocionada, pobre. Allí, al bell mig del carrer una improvisada banda d'estudiants músics protestava per tot el que havia estat passant als darrers dies. I d'alguna manera reivindicaven el pensament original del fill d'aquesta Mater mea, aquelles idees de justícia, igualtat i fraternitat -massa esquerrà aquest Jesús, diria Intereconomía- amb que va ser portat a la creu, considerat un delinqüent -el flanquejaven dos lladres, no ho oblidem- per defendre als desemparats, per sanar els malalts i donar llum al que vivia en les tenebres de la ignorància. De segur que a València hagués estat apallissat pels soldats romans baix les ordres de la reina del pilates, Paula, que fent honor al seu nom també persegueix indefensos abans de caure del cavall; i de l'Antonio, pilota de la reina, i que com ella mateixa, tots dos plegats, mai no trobaran suficient aigua clara on rentar-se unes mans esquitxades de sang i mentides. Sí, la dona estava força emocionada, però li deia que no amb el cap a l'home vell del bigotet, que insistia. Nada, cuatro niñatos. Un buen par de bofetadas es lo que necesitan éstos. Ya no hay padres como los de antes… Cállese, deje de decir estupideces. Facha, más que facha -li va etzibar la dona, amb una veu encara trencada per l'emoció, però ben segura del que li estava dient. Anava a dir que si em punxen no em trobem sang, però com la dèria ciclista m'envaeix, diria que si punxe qualsevol de les rodes de la valenbisi que duia no surt aire. Me emociono porque me han recordado cosas personales, muy íntimas, cuando creía que las cosas cambiarían a mejor, que la vida valía la pena ser vivida, incluso con gentuza como usted mandando en este país. Yo tenía un novio músico. Tocaba el oboe, y yo le seguía por pasacalles falleros y procesiones. Y cuando acababa, nos besábamos como desesperados. No había en Valencia besos iguales. ¿Usted sabe cómo besa un oboísta?... Señora, por favor. Qué falta de respeto, qué atropello a la razón… Tornava a tindre raó l'home vell del bigotet: cualquiera es un señor, cualquiera es un ladrón.

Si voleu sentir-ne el Mater mea més gloriós dels darrers decennis, els músics han quedat a la porta de l'edifici de Correus, des d'on s'incorporaran a la manifestació d'avui dissabte. El bes del o l'oboista és cosa de cadascú, és clar.