La desolació de la quimera

Com que sóc de poc parlar i bon beure he decidit fer-me cartoixà. Ben vist tens el chartreuse verd a dojo, i pel cas que ningú no en fa del que dic, millor callar-me com una puta. I perdoneu l'expressió però ho dic ara perquè a poc callaré per sempre. A més, de tant pujar en bici a Portacoeli ja n'he tastat la seua filosofia de vida -que em va fer cinc cèntims el germà Galibier- i no està mal, tot i que la volen fer passar per una disciplina religiosa: vegeu, si no, la pel·li El Gran Silenci, gairebé tan muda com L'Artiste, i molt més efectiva com a narcòtic espiritual. És el que tenen els francesos quan els hi dóna per tindre raó, encara que la realitat els hi done l'esquena. Tant s'hi val, que més disciplines que se regalava el josemari mai no les tindran ells, i mira si per no callar el baturro, li va fer menys cas el sant pare polonès que travessà l'acer amb una lletania de cabotades. I, al capdavall, La Chartreuse, em pilla camí de París, rue de l'Absinthe, però al fons dreta segons et perds pels cims ciclistes dels Alps. Vosaltres direu que no, però jo no li veig altra eixida a la cosa que se'ns ve al damunt. Overbooking al monestir!, deuria ser el nostre crit de guerra. Que jo sàpia, als pitjors moments de l'Edat Mitja els únics que menjaven de calent amb certa regularitat i podien llegir la premsa -esportiva, of course; què si no eren els càntics de gesta?- sense que ningú no els hi molestara, era aquesta colla d'addictes als hàbits i a la cantúria. O ben bé els altres amos del cotarro, entre virolai i rondó, entre annexions i planctus per les conseqüències no desitjades dels radicals ERES -dites gestes eufemísticament- con que desfeien en un tres i no res el problema de l'atur i la folgança dels camperols. I que, tot s'ha de dir, seguien amb passió malsana la deriva sicalíptica de la darrera còpia del Beat de Liébana sobre l'Apocalipsi que nosaltres estem al tocar, i que s'endarreriria, si més no, mil anyets de no res. Amics meus, l'eternitat té data de caducitat. Tal i com el temps i d'altres dèries d'aquest tipus: l'amor, l'odi, l'arròs a la milanesa... que no duraran més enllà de l'últim home o dona al damunt de la terra. Ja vegeu com d'apocalíptic m'estic posant. El capitalisme és una excitació continua i insostenible, la desolació orgàsmica del qual la pateixen els que viuen a l'altra banda del món, als països endeutats o a l'altra banda del carrer on són els lladres legals que, no ho dubteu, hagueren fet enrogir als vells prestamistes habituals. Sí, al capdavall, l'eternitat no és molt més important que un gra de sorra al desert del no-res. I l'eternitat serà substituïda al nou ordre universal d'espai temps post-apocalíptic per l'única cosa que restarà incòlume a la fi del temps i l'adveniment del mutis universal: Ja no haurà més temps o a veure si se'ns passa l'arròs. Sí, ho haveu endevinat, la paella valenciana està per damunt de qualsevol apocalipsi, fins i tot de l'alemany.

Valencians, ens quedarem de braços creuats?