Els bons vells propòsits

Quan pedales tot sol, totes les rutes són solitàries. Hi ha dies, pocs, és cert, que et trobes pel camí altres ciclistes tan solitaris com tu, i fas ruta, si més no, fragmentàriament compartida. Comentes alguna cosa, no sempre en la mateixa llengua, però sí amb la sensació d'una mínima simpatia, aquella qualitat per la qual en el silenci més profund del suau lliscar dels neumàtics hi sents vibrar les cordes de l'arpa interna, de sentiments amb la mateixa freqüència no necessàriament dita. I avancem. N'hi ha, fins i tot, de ciclistes que tot i anar en sentit contrari al teu els saludes amb un moviment del cap o amb el recurs universal de les paraules "Hale", "Ale" o "Au", la triple A -ja que l'hac és ben muda- dels ciclistes. Però al capdavall, reconeguem-lo, en qualsevol dels sentits i situacions, cadascú porta la seua bicicleta i pot canviar de direcció, tornant, en un tres i no res, al primigeni estat de solitud. El mateix passa amb la penya. Potser un dels majors plaers és pedalar en grup, jo n'he gaudit molt i espere continuant gaudint-lo, és un bonic remake de la infantesa, però personalment no sempre m'avinc amb els seus estatuts fundacionals: horaris inhumans i alguns objectius capritxosos sense possible empatia, aquella qualitat per la qual en el silenci més musical dels engranatges t'és impossible fer-te'n càrrec de determinats estats de frustració. Al capdavall, és clar, cadascú porta la seua bicicleta. Què us he de dir! També és cert que va haver aquell moment en que portaves algú al damunt del quadre o sobre el manillar. I els pares, en adonar-se -sobretot les mares- posaven mala cara i entrebancs: però si només fa quatre dies que manté l'equilibri tot sol! Sí, sempre el criteri de la solitud al bell mig del no-res. Bé, i moltes vegades aquella entremaliadura acabava en tàndem. I com si d'aviadors és tractés, qui governava la cosa s'asseia al darrere. Però pedalar donant-li l'esquena a l'altre és la llei no escrita de la bicicleta compartida. I encara ningú ha trobat altra manera de pedalar junts sobre dues rodes. Al capdavall, cadascú només té sinó la seua bici. I com mai no saps quan acabarà la teua particular etapa, doncs no és gens mala idea fer-nos l'ànim de que sempre pedalem ben sols, i que les rutes, no ens enganyem, mai no deixaran de ser ben solitàries. I només des d'aquesta perspectiva podrem parlar amb un poc de seny de coses com la generositat o l'egoisme, l'amor o l'odi, l'amistat o el rancor. I mirem-hi doncs pels que punxen al camí, que això li pot passar a qualsevol dels que es pugen al damunt d'una bici.