Vers la flamme

Ahir dimecres va llevar-se el dia ennuvolat. El cel blau i esplendent, la realitat ofesa, era a l'altra banda d'aquesta teranyina plàstica que ens volen fer passar per una catifa d'humitat en suspensió, d'incertesa a tot arreu. Núvols. Ja va de temps que ho pense. No es molesten ni en fer-nos una bonica cortina de fum. No, ara són edredons de fibra sintètica en altura que, a més a més, diuen, ens protegeixen. De què?... Es va llevar el dia enganyós. Els tramposos manen al món. Han après del poeta la metàfora i l'han pervertit. La bellesa s'ha quedat només en la mentida i la seua buidor pudenta. Qui hagués pogut pensar que cantar els llavis d'un bes podria acabar en la perfecta excusa d'una fuetada? Sí, també va de temps que l'engany s'instal·là al nostre món, i he provat de conjurar-lo. La mateixa seqüència de fets s'imposa com a sortilegi. Els hàbits, sempre seguint el seu ordre ancestral. La samarreta, els mitjons, el culot, el mallot, el mocador i els guants. Desprès el calçat. Fins que el casc transforma els moviments quotidians en ritus. M'he pujat a la bici, com gairebé tots els dimecres, els que puc i els que no. I m'he dirigit pels camins del camí vers el cim mític on trobar l'evidència irrefutable del que fins ara ningú no ha volgut veure. La meua flama particular. Aquella que crema l'aigua seca d'aquests núvols d'attrezzo. La metàfora violada del que no vol la bellesa del món. La despesa ha estat, és clar, considerable. El pedaleig no era gens còmode, molt al contrari, duia a les cames la sensació d'un espai elàstic amb el manifest afany de quedar-se quiet, més quiet que l'ombra dels morts, del no-res. I he tingut la certesa que aquesta incertesa que ens envolta ha estat programada pels mateixos que fabriquen els núvols de cotó plastificat. La sensació de fred és profunda, obstinadament freda, abissal. Que n'és de desolat tremolar el cos mentre l'ofec de l'esforç adoba la solitud del camí. Tot depèn, arribats a tal circumstància, que oblidem on anem, el caliu de la flama, i ens capfiquem en fer un profitós cercle amb els peus i els pedals. Intentar-ho, tot i la més que demostrada impossibilitat física d'eliminar els punts morts del susdit cercle. No malbaratar energia a l'infinitesimal temps en que ningú dels dos peus no empeny pas esperant que ho faça l'altre. Heus ací, la raó del núvol, de la grisor, la seua força tova. La maledicció que ens separa i, fins i tot, fa que ens barallem per la possessió d'un bon tros de misèria. Hem d'aconseguir conciliar la recerca de la flama amb el pedaleig compartit. Perquè les flames deuen estar totes al final d'aquest viatge, d'aquesta aventura còsmica en que es va transformar l'etapa d'ahir. Alguna cosa intuïa jo, ho reconec, quan de bon matí, només pujar la persiana, una tórtora va fugir amb el desconcert d'una espurna que busca en l'aire la seua consumació. Sí, alguna cosa em deia que la ronda d'ahir seria matèria non grata, objectiu inajornable i alhora estèril, erm com l'arrel del foc que tant ens agrada imaginar i que mai no abaixarà el seu cap per nosaltres.