Tea for two

A iniciativa de Relats Conjunts

Em sembla que la humitat m'arriba ja al moll de l'os. ¿No haurà entès ben bé el lloc de trobada? Ella el coneix perfectament. L'Avinguda, al costat del que ella sap. M'estic quedant més gelat que la bossa de pèsols que li pose al colze per fer-hi el paripé, bé, el paperot. I sobre l'hora no en cap ningun dubte. Li ho vaig recalcar. Ni ben d'hora, ben d'hora, que ni l'Oronet és obert; ni amb el casc tapant-te el d'això -com a l'Àngelus de Millet, el pintor, no el lladre- que ja és tancat. És a dir a Tertia. Però res de res. A veure? No, falsa alarma. Farem un glopet del bidó tèrmic. He portat els dos ben plens de te de bergamota ben calentet i amb mel de roses, que és del seu gust. Que no, que no. Ni bici ni ciclista s'albira per l'horitzó. I gairebé les deu, que passa una de tertia. Un altre glopet.

Sí, xica, em sap greu, però què vols. És que les coses varen vindre així, m'entens? Mira, havia quedat amb el pesat del Vic. Sí, noia el que no pensa més que en bicis. Amb la troca de sempre. Que si l'Oronet, que si què cim més mític. Bé, el de sempre. I en el fred que feia, per favor. Però bueno, com que no tenia res millor a fer, doncs li dic que sí. I ahí em tens, a tres quarts de nou camí cap a l'Avinguda. M'ature al semàfor. I a la meua esquerra un tio que em parla en anglès. T'ho pots creure? Excuse me… I jo ni me'l mire. Au!, ja tens ací al bavós dels diumenges al matí. De segur que ve de l'ànimas. Que una ja sap el requetebé que li queda el culot i el mallot ben cenyidets. I torna-li la trompa el xic: excuse me… Xica, i em gire, i mai no diràs qui era. És que no t'ho pots ni imaginar. Allí, al bell mig del semàfor que ja era en verd una bona estona, amb el seu descapotable i jo amb una boca de fava que tirava de tos. Preguntant-me per no sé quin carrer i un hotel, que m'havia quedat com sorda. Però té igual, li dic que sí, que em seguisca. Es veu que anava de tapadillo, saps?, d'incògnit, xica. I jo dient-me, ni se t'ocórrega llevar-te les ulleres, amb els ulls de son que portes. I al capdavall, que anem a parar a l'hotel, el Sidi-Saler Palace. I comença a insistir-me que em vol convidar. I jo que no, que he quedat, que ho sent molt, però que faig tard. I se n'adona que estic passadeta de la humitat de la platja. Nena, i en un tres i no res, venen una colla de cambrers amb tauletes, cadires i un servei de té amb bergamota ben calent i mel de roses, tal i com més m'agrada. Què podia fer? Boníssim, nena. Boníssim. Jo és que estava en un núvol. Ni en recordar-me del pobre Vic. I s'alça, mentre una música comença a omplir la terrassa que el sol besa suaument. Please… I ballem. Ballem dolçament aquesta meravella de Tea for two. Jo, el George i la platja al fons sota la música encisadora de les orquestres americanes. Nena, vaig tocar el cel... Quin George?... Com que quin George? ¿És que ni han dos de Clooney, ma chérie?... Doncs fes-t'ho mirar, que el Sidi el tancaren fa un parell d'anys, i Tea for two l'orquestrà un rus. En qui vares ballar?...