También el alma, si quiere reconocerse, tendrá que verse en otra alma (Platón)
Els violoncels esquinçaven
en la boira
el seu lament sense resposta.
(Manel Rodríguez-Castelló, Humus)
Apuntava, la predicció, un dia esplendent.
Núvols de dol i lluny lament, però,
Grifonen a la teranyina inútil dels meus ulls.
Esguard esmorteït i decebut amb que Ulisses
Lloà el camí de tornada a casa seua.
Origen enlloc de l'aventura humana.
Pregaré a l'olivera ardent.
Ofès, sota l'ametller de nata.
Ujat pels cims compartits, requeriré
L'amic que mai no vaig conèixer.
Orfes ànimes reconegudes en la boira
Solcada per la primera mirada dels homes.
He sentit la notícia aquest matí.
ResponEliminaNo sóc molt cinèfil i em costaria dir si n'he vist alguna seva, però no sé ben bé per què, però el teu post m'ha agradat molt!
A més de ser un acròstic, els versos són inspirats en les seves pel·líules, oi? Les desconec, no vaig pràcticament al cine.
ResponEliminaLa mirada de Ulises em va deixar clavat al seient fins la darrera imatge, pantalla blanca crec recordar. Però per la poesia escrita soc un negat.
ResponEliminaPorquet, moltes gràcies. El seu cine no deixava indiferent ningú. D'una bellesa molt particular i una profunditat gens fàcil de mostrar amb senzillesa.
ResponEliminaHelena és així, sobretot a La mirada d'Ulisses i també Paisatge en la boira. T'agradaria, i molt, la seua poesia feta d'imatges.
José Luis, no m'ho crec. La teua desperta sensibilitat de segur és receptiva a la poesia escrita si ho és a la sonora i la icònica. El cinema d'Angelopoulos és de deixar-te clavat, estem d'acord una vegada més.
Ja coneixia aquest cineasta, les imatges de les seves pel · lícules alhora que impactants són molt poètiques, quina manera més absurda de morir!enhorabona i beset .
ResponEliminaVicicle, ets un falcó de la lectura. Que pocs s'hauran adonat de l'homenatge a Angelopoulos que hi havia en els versos que has citat! Les ales del gran àngel, en la seua darrera ascensió, han encapotat avui el cel de València. Ens queda la seua poesia i el lament dels violoncels cada capvespre.
ResponEliminaConcha, el cine d'Angelopoulos és, com el de Tarkovsky, pura poesia. La del primer, pagana, amb el rerefons de la mitologia clàssica. La del segon, religiosa, profundament cristiana, típic dels russos.
ResponEliminaManel, gràcies, però diria que va ser una casualitat i el poder evocador dels teus versos. Quina mort més absurda. I sí, sempre ens quedarà la música d'horabaixa.