diumenge, 15 de gener de 2012

Diumenge

Avui diumenge tornava cap a casa amb una sensació de desfeta descomunal. Podríem dir que la triada fundacional del meu ciclisme -diumenge, Oronet, paella- havia patit un daltabaix inesperat on només el calendari ha estat capaç d'aguantar el tipus. Diumenge, sí. Però Horronet i cassola d'arròs al forn… Caram, doncs no està la cosa com pa' fer-li escarafalls a una bona cassola d'arròs amb la seua creïlla, la botifarreta, el xoriço, els cigrons, la… Para, sí, ja ho sé. No és ben bé el menjar, sinó el que significa, m'entens?... Doncs no, però com eres tan estrany ni ho intente, la veritat. I què t'ha passat a l'Oronet?... Que ho he passat ben mal… Això ens passa a tots, arriba el dia que sembla el pitjor port del món, fins i tot com si mai no l'hagueres pujat… No, no va per ahí el que m'ha passat. L'Oronet era el de sempre. El problema el duia jo al damunt. Era com si pedalés un altre al meu lloc. No m'identificava amb el que m'estava passant. Era una cosa ben rara… Sí, sí que estàs desconegut. En només tres línies has escrit cinc vegades el verb passar… Veus, veus el que et deia… Va, Vicicle, tranquil·litzat. Anem per pams. Pensa que no és el mateix creure que tens contusió al colze que assabentar-te de que el tens trencat, psicològicament la cosa marca, no?... Si tu ho dius… A més, precisament durant l'ascensió és el pitjor moment per a fer canvis. Tu ets dels que pugen posant-se dempeus a la bici, i com des del juliol et fa mal, doncs has hagut de reconvertir-te en un escalador gasoil i enyores el teu passat -perdó, tot i que no és verb- de grimpeur. Mira, com si de sobte t'abaixaren el sou un 5 %. Clar, costa més aplegar a final de mes… No sé. Amb colze fotut i tot, fins ara no havia sentit aquesta desolació, aquesta seguretat de ser un zero a l'esquerra, m'entens?... Doncs no, ja t'ho dic. Serà que has guanyat pes. Com que et fa mal el braç, retalles els recorreguts, tornes abans, cremes menys, i ahí estan els mitxelíns esperant-te... Si tu ho dius, però jo diria que pese, si fa no fa, el mateix... En el que costa perdre pes i què fàcil te'l tires al damunt. Com els sexennis dels professors, n'has sentit parlar?. El que els costa de guanyar i ara els hi retallen al 50%... Sí, és clar. Deuen estar preocupats per les despeses. Perquè, qui pot retallar de les que son fixes?... A més a més, amb la pujada de l'impost de la renda sobre la pedalada fàcil (IRPF) els que som de pedal fàcil ho tenim fotut. ¿Com vols no trobar a faltar alguna cosa al cim dels cims?... No sé, és una mena de malenconia amb flaire d'olla, fideus amb molletes, sèmola, arrosset caldós i cigrons, truita de fritura, mandonguilles i arròs al forn. Un per cadascú dels dies de la setmana, m'entens? Sempre igual. Totes les setmanes igual. Com si de sobte t'adonares que la teua realitat només era el que més o menys confosament intuïes: un parc temàtic dit Pijolandia on la teua tasca era agranar la merda de la caverna, d'aquella atracció estrella que deien Alí Babà i la cova dels quaranta lladres.

3 comentaris:

  1. Ves amb compte amb les pàjares, que sembla que ara ja ni cal pujar a la bicicleta per haver-les. Ai, mare, que patirem!

    ResponElimina
  2. malgrat el colse,molt bó el post i L'Oronet sempre será L'Oronet i sempre hi serà enhorabona i beset.

    ResponElimina
  3. Sí patirem, sí, Clidice. Que el que explique és una pájara anímica. Ja m'entens. Una abraçada.

    Concha, visca l'Oronet malgrat el colze i la misèria que ens envolta. Un bes.

    ResponElimina