dimecres, 4 de gener de 2012

La maledicció dels socarrats


Corria juny del 1707, l'assajament de la ciutat era un ofec oceànic que albirava el mar com una mena de fugida impossible. I dels escamots que tornaven fora les muralles arribaven notícies esfereïdores. Diuen que ens crema. Diuen que farà dels nostres llars i de nosaltres mateixos la pira més monumental que mai ningú no haja vist ni olorat. Que la pudor de carn cremada s'estendrà per tot arreu, i que aquest flaire d'extermini anunciarà al món aquell altre que d'ací més de dos-cents anys faran amb els jueus alemanys, polonesos o de qualsevol lloc d'Europa. Però qui us ha dit tal desgavell?... Ell… I tots callàvem. Perquè el que Ell deia anava a missa. I així va ser. A l'endemà ens varen llegir el bàndol que una fletxa enverinada d'odi clavà a les portes de la ciutat: "L'obstinada rebel·lia amb què fins als termes de la desesperació varen resistir l'entrada de les meues armes els veïns de la ciutat de Xàtiva, per a fer irremissible el crim de la seua perjura infidelitat desatenent la benignitat amb què repetides vegades els vaig flanquejar el perdó, vaig emprar la meua justícia a manar-la arruïnar per a extingir la seua memòria, com es va executar per a càstig de la seua obstinació, i escarment dels que intentessin seguir el seu mateix error." Signava Felipe V. I ho va fer. Ho varen fer. I mentre la ciutat cremava pels seus quatre costats com si d'un grapat de fulles seques es tractés, Ell ens concità a seguir-lo fins a l'ermita de Sant Feliu on davant del seu benvolgut orgue va iniciar a corre cuita una cerimònia que mai no podré oblidar. Amics meus -ens va dir, profundament commogut- mai no hagués pensat que arribaria el dia en que tingués necessitat de fer ús dels meus coneixements de bruixeria. Tots ens miraren incrèduls. Però la situació em permet deixar de banda els meus insubornables principis morals i creences religioses i mirar de reparar, en tot allò que estiga a la meua mà, aquest greuge que només pot ser obra de l'Anticrist, del maligne, del diable borbònic. Va estendre, aprofitant el faristol de l'orgue, un pergamí amb el dibuix d'una màquina màgica. La màquina de la raó, del progrés, de l'alliberament de l'home nou -ens va dir. Tot allò que vol soterrar sota una muntanya de cendres aquest maleït borbó. Li diuen célérifière, i em va arribar de França -sí, també de França, com el borbó- gràcies als meus amics, els veritables il·lustrats, els hereus de Descartes, els que acabaran amb aquesta classe contaminada de supèrbia, indolència i endogàmia. Ells són la llum, i no aquest malparit. Cridem tots junts! Alcem les nostres veus! Mai no hauria d'haver hagut un rei borbó dit Felip! Repetiu! Mai no hauria d'haver hagut un rei borbó dit Felip! Perdrà el poc seny que li queda. S'arrossegarà com una sangonera dominat pel vici de Venus. Creurà que la seua roba és lluminosa i li caurà del cos feta esquinçalls pudents. Quedarà abatut, sec, de tant lliurar al no-res la seua llavor malsana. I si la rancúnia i mala consciència dels hereus d'aquesta enverinada sang és tan miserable com per a tornar a utilitzar aquest oprobiós nom, aquell que tinga que regnar com a Felipe VI serà encisat per l'amor malaltís d'un grapat d'ossos en forma de dona. I les seues germanes, les infantes, seran deshonrades com ja ho varen ser les dues filles del Cid pels infants de Carrión. Una, per un penjat, esclau dels bàlsams prohibits; i l'altra, per un lladre amb cara d'angelet de cornisa. [I encara que la ciutat siga anorreada per les flames, ella renaixerà, encara més bella, amb les seues fonts i les seues places, les seues cases pairals i els seus temples, els seus carrerons estrets, el seu carrer Blanc i la rialla dels xiquets com una Au Fènix entre les cendres. I del nom infaust que voldran donar-li, San Felipe, no se'n recordarà ni la mare que el va parir. Ah! I temps a venir, una mà anònima penjarà el rei cap per avall, com pertoca als que massacren el poble. Dit queda] (1) I acostant-se els tres primers dits de la seua mà dreta als llavis, els besà i els llançà cap al davant com si d'una escopinada es tractés. Adéu, germans. Ens vàrem fer una forta abraçada de comiat. Que cadascú faça tot el possible per salvar-se amb els seus. Agafà el pergamí i mai no vàrem tornar a veure'l.

Célérifière

(1) Gràcies als documents -dietari d'un dels presents a la cerimònia- que obren en poder del poeta Manel Rodríguez-Castelló, hem pogut afegir un important paràgraf, que indiquem entre claus, com a colofó de la maledicció.

9 comentaris:

  1. Mai no hauria d'haver hagut un rei borbó dit Felip! i si hi ha de ser, que siga en un país veí.

    Visca els socarrats que els porte en l'ànima. :)

    ResponElimina
  2. Qualsevol cosa que flaira a borbònic ja és de per si una cosa enutjosa, lletja i a més, si ara hi sumem els desfalcs monetaris, les farinetes i els discursos tergiversadors de la història... com diria el meu padrí... colla d'esguerrats!

    Me'n vaig a Can Felip a deixar-hi la meva contribució reial.

    ResponElimina
  3. I una vegada complerta la maledicció, a Xàtiva deixà de fer tanta calor a l'estiu.

    Molt ben escrit!

    ResponElimina
  4. Se t'ha oblidat dir que la maledicció incloïa aquest colofó: "I encara que la ciutat siga anorreada per les flames, ella renaixerà, encara més bella, amb les seues fonts i les seues places, les seues cases pairals i els seus temples, els seus carrerons estrets, el seu carrer Blanc i la rialla dels xiquets com una Au Fènix entre les cendres. I del nom infaust que voldran donar-li, San Felipe, no se'n recordarà ni la mare que el va parir. Ah! I temps a venir, una mà anònima penjarà el rei cap per avall, com pertoca als que massacren el poble. Dit queda".

    ResponElimina
  5. Clidice, doncs visca! La veritat és que els reis comencen a sobrar en tots els llocs, menys en les baralles de cartes.

    Porquet, que vaja de gust aquesta contribució, si és el que ens imaginem. Per un casual, ¿li diuen Roca de cognom?

    Jpmerch, gràcies. Això de la calor a l'estiu ja sembla un poquet més difícil, em pense.

    Manel, amb el teu permís afegiré aquesta addenda tan significativa. Osasuna.

    ResponElimina
  6. a veure si la maledicció els persegueix i se'n van a can pistraus!Boníssim l'escrit i les intencions!

    ResponElimina
  7. Gràcies, Elfree. A hores d'ara va complint-se: l'anorèxica, el cocaïnòman i el lladre; que sembla el títol d'una pel·li dels '80 per a més Inri.

    ResponElimina
  8. Molt bó el post,amb coses que mai hagués pogut imaginar, i si, els reis sobren menys en la baralla de cartes!!!beset.

    ResponElimina
  9. I ara que pense, Concha, a la nit de reis també els fa molta il·lusió als xiquets. Un bes.

    ResponElimina