Ser el dia
que és
i no haver fet el que toca,
em crea un neguit
pitjor que el pitjor
fet
de no tocar la fel del cel
-va dir-se el capità.
Només li'n
quedaven
quaranta quatre minuts
per complir el compromís:
fer el que tenia
que fer.
Ahab, però, feia parlada:
"El cafè és el cafè.
Com el te de
les cinc,
a les quatre, però, el farem.
El cafè de les quatre és el
te."
Si només són, capità,
tres quarts de quatre
-va dir-li la dona de
la neteja.
Què insinues, pèrfida?
Potser que la meua cama
de fusta la va
concebre
l'altíssim déu com a càstig
per aquesta vida més llarga que el meu
art.
No cite Goethe en va, mon capitaine.
Potser
jo no sóc, sinó
la dona de fer feines,
però conec com a pocs
l'art de la
vida i el temps.
¿El pedal i la fusta són
com l'aigua del mar
i l'oli de
balena,
vols dir?
Només sé el que sé
i dic el que dic:
és el dia que
és
i encara no ha fet el que toca,
i no hi ha pitjor neguit
que el cafè
enverinat
d'excuses i arpons de fel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada