L'art de pédaler

El lliurament de qualsevol sentiment íntim sempre n'és de patètic. Però aquell nen mai no havia sentit parlar del pathos o l'ethos, tot i patir-los. I no diré que ni falta que li feia, perquè sí que li'n feia de falta, i molta. Perquè trobar la paraula justa pel sentiment just, d'alguna forma ens allibera, allibera el sentiment, i li permet travessar la sempre voluble línia que separa el pathos de l'ethos, i ens evita, així, d'incriminar innocents com si foren la causa de les nostres limitacions, penes i maldecaps. Les paraules ens fan lliures. Un vocabulari pobre és l'esclavitud anunciada: una de les tantes formes d'esclavitud moderna i antiga. Sempre ha estat igual. Divinas palabras. Perquè serem víctimes inexorables dels reduccionismes sense adonar-nos-en. Perquè el xiquet patia d'amors contrariats -ah!, els amors infantils, i no feu ara el típic somriure pietós, no, pietós, no, un somriure… vegeu, ara no em ve la paraula, i no podré alliberar-me d'aquest somriure odiós, perquè els nens també ploren sense llàgrimes quan s'enamoren... commiseratiu!! això: somriure commiseratiu- o almenys així ho creia, parlàvem dels amors contrariats, tot i no conèixer l'expressió ni el seu sentit si és que l'hagués escoltat per casualitat a la gent gran, al davant o al darrere de "ei, que n'hi ha roba estesa", frase que sí en sabia i molt bé el que significava, i no sabia com explicar-se'ls, els sentiments, vull dir, com declarar-los sense que l'ofensa d'un més que possible rebuig, creia, li trenqués aquest cor nouvingut, aquest cor que s'estimava sense raons i d'una forma tan embriagadora, patètica, a aquella nena mai no vista, a qui no coneixia de res, a la posseïdora d'uns ulls que semblaven resumir-ho tot: un esguard estranyament commovedor si pensava el bes de la mare, un llum aixopluc, una mena de far sense mar, perquè el mar tot ell era al seu dintre (Va per tu, Marcel, ja podeu respirar) I tot allò el paralitzava, no havia obert la boca encara, no havia dit que era la seua, la boca, vull dir, i ja acusava la nena de cruel, de menyspreadora, de capritxosa i dolenta, de Gilberte, tot i no saber qui era aquesta nouvinguda francesa ni molt menys què podia significar. Fins que un dia va trobar-se-la pel carrer. Anava, com la Gilberte, amb la seua mare, i al damunt d'una bici que intentava pedalar sense perdre l'equilibri: eren les seues primeres i irrepetibles pedalades. I ell ja havia passat per aquesta edat desequilibrada. Ell ja era ciclista. Com podia fer-li-ho saber? Va rumiar-s'ho. No molt, la veritat, perquè en quatre paraules resumia la totalitat dels seus pensaments. Primera i única conclusió: tinc que regalar-li alguna cosa que tinga a veure amb la bicicleta i li demostre la meua superioritat. He de dur-la al damunt, la cosa, a la butxaca d'aquests fastigosos pantalons curts, i aprofitar-ne una distracció de la seua mare per fer-li el regal. Dit i fet. L'única cosa que quedava per decidir era la cosa, és clar. Va remenar el seu calaix de les petites coses avant la lettre que ens deixà un temps de roses, no oblideu que encara era un xiquet. I llevat d'un parell de baules d'una cadena Campagnolo que guardava com un tresor, cap petita cosa d'un temps de rosa tenia relació amb el món de les dues rodes. Ni la trompa i el seu cordell amb un munt de gomos ni els cromos ni les caniques ni els xavos negres ni la navalla ni el dard fet amb dos escuradents i una agulla de cap ni els botons futbolistes ni… Perquè anar en dos baules, tot i lo lluentes que estaven, podia ser esfereïdor: així ho sentia, tot i no conèixer la paraula. Avorrit i cansat, va acabar a l'Estudi Gran, lloc per antonomàsia dels grans descobriments: quadres per acabar, vernissos i verins, pinzells i ferramenta, pintures i  soldador, estany i llenç, icones i llibres… ¿Llibres, he dit llibres? Li va venir al cap aquell llibret sobre l'art de pedalar que tanta gràcia li va fer pel seu idioma, el francès. El va buscar per les prestatgeries atapeïdes de llibres d'art: Le nu dans l'art, Michelangelo, Da Vinci, Art Nouveau, L'Art Japonais… Ací, ací, L'art de pédaler, ja ho tenia. I ara què. Ell no entenia ni papa, només el títol que li havia traduït la seua germana. Sabria Gilberta francès? Clar, home, quina pregunta més tonta. Vigilava tots els dies del món l'hora del passeig. A poc a poc, la Gilberta anava guanyant estabilitat. Se li acabava el temps. Una setmana més i el llibre no tindria cap utilitat. Aquella vesprada van arribar les dos com si les manetes llarga i curta d'un rellotge es tractés. La Gilberta encara trontollava de tant en tant. La mare va trobar-se uns coneguts i la cosa va afavorir el seu distanciament. Era el moment. Va eixir del jardí, va posar-se al bell mig de la vorera per on venia la Gilberta mig desequilibrada, va treure el llibret de la butxaca del darrere, va estendre el braç cap a la ciclista oferint-li de tot cor aquella mena de avituallament espiritual i la Gilberta, tot i esquivar-lo, li va etzibar un idiot més rodó que les rodes de la seua bicicleta. En arribar a la seua habitació va obrir el calaix de les petites coses i llançà al seu dintre el llibret i aquell cor que mai no tornaria a bategar igual. L'art de pédaler va convertir-se amb el pas del temps en el seu llibre de capçalera. I a poc a poc, tal i com la Gilberta va aprendre a pedalar, ell va copsar el que significava aquell art: L'art de pedalar consisteix en saber esperar, deia un tal Rilke, fins l'arribada de l'Àngel, l'èxtasi de la gran pedalada. O el que afirmava un tal Vincent: L'art de pedalar és l'home afegit a la natura. Aquesta la va comprendre ben aviat. I un altre tal Pessoa va creure que potser millor era allò que ens alliberava il·lusòriament de la sordidesa de viure, en la mateixa línia d'un tal Gould -tots ells ciclistes irrepetibles, no cal dir- que va definir el seu objectiu com la construcció progressiva, al llarg d'una vida sencera, d'un estat de sorpresa i de serenitat. I tants d'altres que varen ser tan idiots com per portar d'amagat un present per a aquells que van fugir cercant el seu patètic equilibri.