Silenci

No, l'ombra del magnolier no n'és allargassada. Potser sí que ho és la del xiprer, no serè jo qui diga el contrari. Allargassada com la fulla acoltellada de la mort. Però el que sí puc assegurar és que el silenci va caure ahir a València amb la calina aspra del ponent com un record sec i arenós, d'aquells que habiten les cendres negres i blaves del foc que templa la malenconia del vent d'oest. Un seguit de galtes blanques i mocadors negres i muts. Un rogle de mans eixutes esfilagarsant els grans de fusta enfilats fins a la creu, anada i tornada d'una etapa sense començament ni final possible. Perquè l'aire de ponent, en arribar a la ciutat, duu l'olor a bava de tots els rosaris pregats a la Verge d'argent que amaguen les fulles enrevessades dels plàtans de totes les alberedes que donen pas a l'Avinguda. I el silenci s'imposa als carrers com un toc de queda de la paraula. I la gent seu a l'ombra muda del menjador a l'espera del miracle de la resurrecció dels mots pel so pregat, mentre el flaire dens del vernís dels mobles beneeix les parpelles caigudes, els ulls tancats dels asseguts. Però el nen ix al jardí. I es gita damunt el marbre blanc del banquilet. Duu als llavis la flor del gessamí, la mel perfumada del qual xucla vaporosament, i a la mà esquerra el mos amarg de la tija capil·lar del trèvol. Aquest llit de pedra li cou als omòplats i al cap, però el besllum que li arriba ençà la fullaraca encartonada del magnolier li regala la sordesa infantil d'uns ulls que ignoren tot el que el temps farà a la resta del seu rostre. Duu una samarreta blanca de tirants, pantalonets ben curts i sandàlies. No sap si estirar les cames sobre la frescor del marbre o recollir-les i acomodar-hi els ossos de l'esquena. De sobte, sobre el rerefons del silenci canicular, un silenci ben diferent de l'hivernal de casa adormida, un silenci de casa en vetlla infinita, fa un "ah" fluixet i mesuradament teatral alhora que gira el cap en un gest simpàtic que imita la mort dels seus herois de pel·lícula. Li cau el gessamí dels llavis i li ve al cap el seu cosí, que va morir de mala sang. "Se li ha fet mala la sang", va dir-li a la mare la tieta amb la contrarietat desolada d'una collita llançada a perdre, no de plor amagat. I visualitza el seu cosí estès mut al llit mut; i la seua ànima, com una gran fulla blanca de magnolier, allargassada i acoltellada, que ix del seu pit cap al cel ras de la cambra. Al menjador, els oncles sopen amb l'aplicació acostumada dels que mai no s'han fet preguntes inútils. Mossega el trèvol, l'acidesa del seu suc s'implica al carrer amb la disciplina que la sorra es transfigura en cristall sota les flames blaves del silenci. La vorera, el jardí, el món sencer té la fragilitat cristal·lina del silenci de ponent. Una sola paraula trencaria l'ombra callada i vidriosa del magnolier. Et la ville s'endormait sous le soleil brûlant du vent d'ouest.