Xocolata

M'agrada la xocolata, m'agrada molt, tant o més del que m'agrada la Juliette Binoche... I, què té a veure la xocolata en la Binoche, Vicicle?... Ah, ¿com podria dir-t'ho sense incórrer en incorreccions polítiques?. És una mena de paradoxa, amic meu. Perquè la xocolata diuen que és bona per la pressió sanguínia, l'abaixa, i la Juliette, però, me la puja, la pressió, vull dir. ¿Saps el que intente aclarir?... No… Jo tampoc, la veritat. A la Mona, la meua gosseta, també li agrada la xocolata. I també jo em pregunte com és possible, què té a veure la xocolata amb els gossos, perquè si es tractés d'un lloro ho entendria, és clar. Potser té la pressió alta. A més a més, la Mona odia la política -ah, doncs...- i la correcció no n'és el seu fort: ens mossega els peus i ens gruny a la mínima; però, clar, que jo sàpiga no coneix la Juliette, tot i que també és francesa, però de Madagascar. És un Coton de Tulear (Pose l'enllaç per si en voleu fer-vos cinc cèntims del seu pedigrí) ¿Serà que tenen cacau a Madagascar?, em pregunte retòricament... Canyella, Vicicle, el que tenen a Madagascar és el mercat de canyella més gran d'Àfrica… Ah, doncs, no digas más. Perquè si Mona albira la xocolata al seu horitzó nassal, amb o sense canyella, no només farà sense demanar-li-ho la postura de la Gran Esfinx de Giza (afegeixo l'enllaç per si de cas), que els seus avantpassats varen aprendre a la mítica Alexandria a l'espera dels amos que llegien de franc el diari al dintre de la biblioteca, també us farà la postura d'elevé, i ballarà el Vals de les Hores, de puntetes i tot, i amb les manetes enlairades, deixant clar d'una vegada per totes que les hores són d'essència ternària, cosa ben poc ciclista -mai no podrem pedalar en 3/4, què hi farem?, limitacions de no tindre sinó dues cames (sic); d'això que el temps i les pedalades no s'avinguin fàcilment- i que el ballet és una conseqüència volàtil de la xocolata. Perquè desprès de regalimar-s'hi la cobertura del teu gelat, pastís o bombó preferit, et lleparà els dits amb allò que els educadors i psicòlegs o psicoanalistes -també argentins, quina cosa- de gossos en diuen besets d'agraïment, el relevé, tot i que en desaparèixer-hi la xocolata els agraïments i les passes de dansa marxen amb un seguit de lladrucs típics del que realment és: un gos d'atura. Sí, perquè la Mona ens considera els seus corders al dintre del seu tancat particular. I l'estirada d'orelles que et dus si n'ixes del tancat -el menjador- per fer un pipí, pose per cas, és de quietoparao o quietotodoelmundoalsuelo, i això que va nàixer al març, no al febrer; per passar tot seguit al balcó i posar-ne dempeus i firmes al veïnat de la plaça, gossos inclosos. Però m'estic desviant del tema, jo el que volia aclarir era la xocolata de la Binoche, que, per cert, sembla que també és o era ballarina (deixe ací l'enllaç que ho explica) i que va nàixer al mes de març, com la Mona. I jo, que sóc un romàntic impenitent, i que com tots els impenitents no intueixo la feliç trobada que al billar francès sempre es produeix entre la bola blanca i la groga a esquenes de la roja, doncs m'assabente massa tard de l'arribada d'un nou personatge a la plaça: una dona amb un gosset. I tampoc no sóc capaç de sospitar el creixement del meu interès  als esdeveniments que hi ocorren. Assegut al pavelló de Verney, veig passejar-se al costat de la font una dona jove, de pèl ros i mediana estatura, que duu una boina; un gos blanc de Tulear corre al seu davant. I de sobte la incògnita s'aclareix. Ara ja sé on s'amaga la xocolata del llop.