Mariner en terra

En una poqueta de sort. A veure. Ai, quantes emocions se m'amunteguen. Estic nerviós i tot. Deu ser al calaix de baix de l'armari. Va, surt de l'armari, marineret!. Doncs no. Caram, on l'hem ficat? Ah!, potser està al bagul dels records? Clar. On si no? És que vull estar a l'alçada: "Queremos seguir creciendo desde la innnovación y la originalidad y creo que, humildemente, lo estamos haciendo en los últimos años". Mira, la caixeta de les estampetes. Ostres, i el missal -mai no vaig saber com fer-lo servir. Però la resta… Deu estar al fons dels records, bé, del bagul. Caram, que no tindré que treure-ho tot? A veure. Els pantalons acampanats de pana -els odiava-, les camises entallades de punt i coll d'ànec -també-, la trenka -com pesa!-, la bufanda de dos metres i mig i els primers amors impossibles; ei!, el batí -des dels catorze anys decebent en primeria línia de fred al menjador de casa-, ui!, el rosari, què fa ací?, però potser m'estic acostant, i el banyadoret a ratlles -era capaç d'absorbir la mediterrània sencera i part de l'atlàntic-; els pantalonets curts de tergal, d'entretemps, i els de llana, d'hivern -total, pel que servia la llana-; mare de déu!, els tirants -m'avergonyien tant o més que la pajarita dels diumenges-, i açò?, síiiiii, el verdugo que ens ficaven al cap de tornada cap a casa els dissabtes en acabar el cinema -dissabtes, cinema i sopar d'entrepà; diumenges, xamelo fumat i avorriment d'entrecor-; ei, ei, ei, la camisa blanca d'anar mudat, amb lorzas a les mànigues i punys amb dos traus per als gemelos, els botons de puny, i el catecismo, per què?, osti, i el Manual de urbanidad, ara sí que no sé què dir, només que la història aquella del que es pujava a una torre metàl·lica d'electricitat i hi quedava fregit no em va deixar dormir en un parell de setmanes, i la del gos que lligaven amb llonganisses em donava fàstic, ah!, i la del xiquet que sempre xafava els tolls d'aigua i s'embrutava la roba, i… oh!, no, això no, això no val, qui ha estat el malparit, ací no podeu guardar el primer bes de la mare, no, i molt menys el perfum del seu pit en perdre el calostre, no, això no són records, com tampoc no ho és la seua veu demanant-me paciència en canviar de pit, no, això no és memòria, no n'és el temps perdut, això és la poca innocència que no vull perdre, i que ja no n'és capaç de trobar-ne el que avui he vingut a buscar al bagul per estar a l'alçada de les circumstàncies: aquells pantalons llargs -els primers- i blancs, i aquella camisola blanca amb coll blau de gran llaç que només vaig vestir una vegada a la meua vida, l'única que oficialment vaig ser una ànima pura, un mariner en terra.