Xarops

Tot va començar amb el Mucosan que, com que no em feia res de bo, és a dir, com que no m'alleujava la tos, va donar pas al Flumil, que encara em va assecar un poc més la tos, per la qual cosa vaig tindre que tirar mà del Fluimucil, amb subtils tocs d'Apivita Propolis, xarop ecològic amb mel i timonet. Al capdavall, però, i davant la desesperança expectorant o tos asmàtica, càrregues de profunditat a base de Fluidasa i inhalacions proustianes de Formodual, a més a més de l'habitual guarnició de Paracetamols, Ibuprofens, etc. Jo, que sóc anti-potingues. Qui m'ho anava a dir? Bé, antipirètics no vaig pendre, la veritat. I així va passar el mes de desembre congelat, el gener espantat i part del febrer colpejat. Que enguany els refredats semblen del PP, i no volen deixar-nos. Morir matando, és la seua consigna. ¿Vaig deixar de pedalar?, doncs no, i ho vaig haver de pagar: Amoxicilina, deu dies, amb la conseqüent recaiguda proustiana, i altra dosi d'antibiòtic, de cuyo nombre no quiero acordarme, pels devastadors efectes secundaris que em procurà. I vet aquí, quan la incipient flor de l'ametler m'anunciava l'oblit d'aquella monomania de cullerades soperes, vaig entropessar amb el #Caloret, i torna-li, dia sí i l'altre també, amb la cullerada sopera i el Motilium sota el braç. I davant aquest precari equilibri de monocicle monomaniàtic, o mono maniàtic, ves a saber, de vòmit reprimit i fàstic contingut, Na Rita Barberà i Nolla, batllessa de la Ciutat de València -no oblidem que en qualitat de tal s'apuja al balcó de l'Ajuntament tots els dies de mascletà i els altres- fa gala de la seua incontinència urinària i es pixa damunt el respetable, tot i el dol que alguns porten al seu cor. Es riu i burla quan el que deuria fer és oferir-les el seu condol; potser que ja sabia que repetia com a cap de cartell de la correguda, els bous de la qual són els que estan sota el balcó (bous al carrer), festa que ja li dura quasi vint-i-cinc anys, com aquells de la pau franciscana, i no podia sinó expressar-se a sí mateixa com el que és. I jo que llance la cullera i comence a beure'm el Motilium, que duc amagat dins una bossa de paper, a glops compulsius, vigilant de reüll els que m'envolten, com si d'un pobre alcohòlic fos a partir d'ara la meua personalitat. I, ja posats, què collons, em passe al xarop JW, al Walker, Johnnie Walker, Juancito el Caminador, pels amics. Perquè el pobre Motilium no n'és suficient per minvar l'angúnia i l'ofec bronquial que em posseeix de sobte, el fàstic de que aquesta indecència amb aspecte d'ésser humà siga el millor que pot presentar un partit polític -¿partit polític he dit, o és una franquícia del pitjor clavegueram obstruït de merda franquista?. Quina obstrucció intestinal arrossega aquesta podridura que anomenem Espanya. Ah!, ¿on són aquells temps en que una cullerada de Bisolvón era mà de sant pels meus pulmons?. I en açò, que arriba el larunbata, el dissabte, i jo que m'alce del llit amb la descomunal ressaca del Motilium tocaet de Caminador o viceversa, i no sé si el que veig és delirium tremens o la darrera mutació fallera. I ara quin xarop puc prendre?... Cianur, Vicicle, xarop de cianur, ecològic, of course. I com que no puc penjar la fallera amb rodes, doncs us deixe el Juancito, que sempre és un bon xarop per a l'ànima.