Despídala de alguna manera...

Despídala de alguna manera… Si me dejan, eso es lo que pretendo… Això és el que passa quan parlen els budells i no la lògica imprescindible del discurs. O ben bé, quan la lògica prescindible de la perversió busca la seua inspiració als budells. "Anem a remenar la merda", mai millor dit, és clar. Perquè els budells pensen. Fins i tot tenen de neurones. Sí, n'hi ha de neurones als intestins. I s'enganyen, ja ho veieu, que ni l'Ovidi alcoià saben citar amb paper al davant i tot (es que no entiendo mi letra): que parle valencià a la manera… que parle català a la manera de València... Imagineu-vos-en l'Ovidi llatí i en llatí. I és que n'hi han de sintagmes impossibles per segons quins budells: "parle català…" Aiiiisss!, no puc, no, no puc dir-ho, és més fort que jo… "Luis Bárcenas...", no, no, imposible; "ese señor del que usted me habla"; sí, mejor… "La contabilidad B no es del PP, sería del señor que hizo la contabilidad B -¿amb quins diners, Mariano?-, el señor… el señor ese del que usted me habla." Perquè la tendència d'aquest cervell tubiforme és la de tindre una visió foradada de la realitat, la imatge de la qual no té cap perspectiva, conseqüència lògica de la manca de visió binocular. Un forat, un ull. I ja sabeu, a l'amor i a la guerra -i açò és la guerra- qualsevol forat és un trinxera. I, a més a més, aquest forat bèl·lic afegeix una vessant més que preocupant si en parlem de responsables polítics: el trastorn per dèficit d'atenció: "Ni yo, que fui el presidente del partido, ni el anterior presidente, ni todos los secretarios generales del partido, conocíamos esa supuesta contabilidad B… salvo alguna cosa." És el que té "la seña d'identitat" tubiforme, que no és carn ni peix, i serveix per a qualsevol forat o descosit. Per a l'oblit de les històries: "No voy a condicionar mi vida a acontecimientos que me hayan podido ocurrir." I de la memòria històrica, faltaria més: "Miren el plano", altre tubipensament habitual, confondre lo particular, "el plano", amb el que és més general, el mapa. És el que els passa als que pensen amb o des del tub. Ara ho entenc tot. Ara ja sé per què se li ha negat a l'Ovidi el petit homenatge dels vint anys de les seues particulars vacances. I mireu que tots acabarem per fer-les, les vacances, aquestes vacances. I potser que no haurem deixat res digne de ser homenatjat, sinó el previsible contingut dels pensaments tubiformes amb forat, i no els tubiformes sense forat, que com podeu suposar són els de la roda ciclista. Per què, déu meu, vares posar una franquícia del cervell a la panxa?. Això, despatxem-los aquests forats negres que són per tot arreu d'alguna manera… Si ens deixen, és el que pretenem… Divendres, 20, als que no ens agraden aquells que  porten el cap sobre l'entrecuix tenim una cita ací. Tant de bo pogués ser-hi. Ja sabeu, horaris de càstig.

Per si encara no ho teniu ben claret. Au!, per un tub.